El viatger

L’ésser humà que siguis a casa teva no millorarà quan viatgis. Amb això vull dir que si a casa teva no vas a museus i a veure monuments que no has vist mai (Boí i Taüll, per exemple) i a menjar algun cop cuina pròpia (un mar i muntanya, per exemple) potser ho faràs a l’estranger, però sense ganes i sense sentit crític.

Si a casa teva no li has fet mai una foto al mercat, per què li fas una foto al mercat quan viatges? Pels productes que hi ha allà i que no hi ha aquí? Però si ara als mercats hi ha productes de tot arreu! ¿Tens la foto d’un moniato de Tasmània i no tens la foto d’una gamba de Palamós del costat de casa?

Tots fem coses diferents, esclar, quan viatgem. Jo, les vegades que he pujat a un avió he trobat divertit demanar suc de tomàquet, amb aquelles bossetes de sal que et donen, però no ho he fet mai en terra ferma (en terra ferma, el suc de tomàquet sempre és en format de Bloody Mary). Hi ha qui viatja en cerca de vi, hi ha qui viatja en cerca de menjar, hi ha qui viatja en cerca d’història, hi ha qui viatja en cerca de preu barat, perquè tot lloc té coses per veure. Però hi ha qui viatja perquè toca.

Viatjar és cansat, és com una jornada laboral. Vol dir que has de caminar fixant-hi (quin plaer), llegint cartells que no s’entenen (quin plaer) i aprenent paraules de cortesia (quin plaer). Buscar lloc per menjar (quin plaer). El viatger d’abans aspirava a no ser detectat (quin plaer). El d’ara fa tot el que pot perquè el detectin. Fotografia blocs de pisos, tasta paelles que provoquen digestió de tres dies i agafa autobusos que van al Carmel. Què espereu d’ell si a casa no sap ni com són els blocs de pisos, menja sempre entrepans i mai dels mais agafarà un autobús?