Viatge pels antípodes

Burgo de Osma, plaça Major, a una terrassa d'un cafè, si malament no recordo, l'únic a tot aquell espai. De sobte, em vaig adonar que el bullici de les nenes i els nens que jugaven i corrien per la plaça era agradable, àdhuc, un so amb harmonia. A la taula del costat de la nostra, les mares i pares feien tertúlia. Després, tots, grans i petits, hi soparen. L’únic que s’atrevia a interrompre l’entropia del lloc era un guarda que, adesiara, sortia de l'oficina municipal i, amb parsimònia i bones paraules, espantava els al·lots que jugaven a pilota. La canalla utilitzava les columnes de granit del porxo de la Casa Consistorial com a porteria i, en conseqüència, la façana del darrere feia funcions de xarxa. El funcionari tenia cura de la façana i de les vidrieres de les finestres de l’edifici, encara que estiguessin protegides per reixes. L'operació de sortida i entrada de l'uniformat (amb comandament a la plaça) es va anar repetint fins que va arribar l’hora de sopar. 

La màgia del lloc radicava que tot funcionava amb una lògica natural, la d’un espai públic al servei de la gent. Es podria dir que la seva bellesa residia en la normalitat. Aquesta mateixa sensació es va anar repetint a mesura que avançava el viatge i visitàvem nous indrets. T'adonaves, de manera palmària, que l'organització de l'espai i de la vida es feia principalment pensant en les necessitats dels ciutadans residents. És clar que el visitant, el turista, adquiria importància, però no prou per modificar substancialment les regles de convivència bàsiques. Resultava reconfortant. La primera sensació era d’un cert sentiment d'enveja; després, d'indignació pels valors perduts. La sospita que el model de casa nostra no és el més intel·ligent era inevitable.  

Just abans de partir de viatge, el mitjans locals es feien ressò de les amenaces d’un dirigent empresarial de denunciar per assetjament els ciutadans que protesten pels renous nocturns que no els deixen descansar. Absurd. Dies enrere, un altre líder empresarial havia afirmat que la ciutat és un desert i fan falta més creuers, és a dir, més gent i més clients. Sembla com si la vàlvula de seguretat de l'olla a pressió hagués saltat pels aires. Feia estona que s'intuïa el perill d'entrar en una espiral de degradació que conduís a situacions complicades de convivència. Possiblement, s'hagi arribat a aquest punt en aquest moment, o s'hi estigui als voltants, conseqüència de la momentània eufòria dels mercats postpandèmia, però el camí estava marcat d’antic.  

No obstant això, el suflé no baixa i, mentre això no passi, disminueix la qualitat en general, tant de les coses com del comportament humà. Nosaltres viatjàvem pels antípodes, per l'Espanya oblidada (dels mercats turístics), on el ciutadà no està baix la sospita permanent de ser un assetjador, un turismofòbic o un ignorant econòmic. Cada nova visita era una reafirmació que l'illa està situada en el vòrtex de la tempesta i que l’agitació dels mercats ens afecta de manera descontrolada. La indignació va arribar al punt àlgid a la Playa de San Lorenzo, a Gijón, en comparar el magnífic passeig que hi ha allà, construït pensant bàsicament en l’esbarjo dels ciutadans, i la reforma del passeig marítim de Ciutat, en què la part que creixerà més és la de terrasses de negocis privats.

Nogensmenys, l'impacte més cruel del viatge va ser molt personal, es va produir el moment en què vaig adonar-me que existia la possibilitat que en asseure'm en un banc del Born, cosa que faig sovint, per veure passar la gent o fer alguna trucada telefònica, més que per plaer, ho pogués fer per nostàlgia. Això emprenyava. La nostàlgia és una malaltia de la nostra generació, que apareix en el moment en què es constata que el sistema t’ha vençut i t’incita a no fer res, àdhuc, ni a mirar cap endavant. És la contrarevolució de l'espècie o l’esvaïment de la història. Una línia roja que un hauria de guardar-se molt de traspassar i una sensació que cal transformar en aliment per a la rebel·lió. 

Mallorca, en general, i Palma, en particular, s’han convertit en un pol d'atracció de grans capitals, de fons d´inversió internacionals i refugi per a rendes altes europees, que provoca la gentrificació, barri rere barri, de bona part de la ciutat i desvien el parc d’habitatge, existent i futur, per a funcions de negoci financer i especulatiu. A la vegada, bona part del territori i de Ciutat es converteix un parc temàtic de l’activitat turística. Les persones queden en segon pla. Inevitablement, amb més o menys fruïció, els ajuntaments es converteixen en els administradors d’aquesta nova realitat i es cau en la temptació de transformar l'espai públic en engranatge imprescindible per al bon funcionament de l'“última” oportunitat de negoci. Llavors és quan es fa evident que la turistització patològica té segrestat l’espai públic ciutadà. 

Que l’eufòria consumista posterior a la pandèmia influeixi en la conjuntura actual no explica, per si sola, el fons de la qüestió. Aquest s’ha de buscar en un model neoliberal que ha convertit les ciutats en un producte de consum internacional i en la crisi d’aquest mateix model, que és incapaç de redreçar el camí, més enllà de deixar córrer lliurement l’acció efervescent del mercat. En definitiva, com sempre, la resposta al problema implica apuntar-se al front d’alliberació de l’espai públic, amb coalició amb els moviments pel dret a un habitatge digne. No ho oblidin.