La versió més local de la gentrificació
Quan tens una edat –deixem-ho així–, has pogut veure reiterades vegades com es pensen, com es fan, com continuen i com acaben certes iniciatives públiques. Quan invariablement aquestes iniciatives tenen una evolució similar, pots anticipar quin serà el seu final. I això amb el benentès que t’agradaria pensar que qualque vegada serà diferent, que sempre hi ha lloc per canviar el curs de les coses i millorar-les, encara que de moment no se t’hagi demostrat.
El cas és que una vol pensar que la majoria de la població –almanco una certa majoria– s’estima més que augmenti el nombre de carrers dedicats als vianants i que els cotxes deixin de tenir el protagonisme sobre les persones. Fins aquí, una diria que hi ha acord, un cert acord; també l’edat et fa entendre que l’acord total no existeix. En tot cas, quan sense sortir de Palma comences a recordar què va passar amb Jaume II, amb el Sindicat, amb el carrer de Sant Miquel, amb els Oms, amb Blanquerna i amb Fàbrica, per posar alguns dels exemples més clamorosos de la història de Ciutat, per força has de pensar que Nuredunna té moltes possibilitats de repetir la jugada. I aquesta passa per una protesta veïnal al projecte municipal, en principi perquè les obres aturaran un temps els negocis del carrer i els veïnats tindran molèsties. En acabar les obres del carrer, un cert temps de tranquil·litat: està millor sense trànsit, els veïnats ho agraeixen. Però en els darrers anys s’ha demostrat que la transformació definitiva arriba cada vegada més aviat: els negocis locals són substituïts per altres de més poderosos; els carrers que havien de ser per als vianants són per a les terrasses dels nous negocis amb una ocupació abusiva de la via pública; augmenta el nombre de negocis, augmenta el renou, augmenten les molèsties per als residents. Protestes, malestar. I a poc a poc –també cada vegada s’escurça el període de temps– els veïnats se’n van del carrer, ja no de fer carrer, sinó que, per poc que puguin, venen la casa i canvien de barri. És la versió més local de la gentrificació, la que nosaltres mateixos provocam, anam de la mà de l’evolució i acabam patint-la.
La idea dels carrers per als veïnats, per jugar-hi els nins, per socialitzar entre comunitats veïnes, per a una vida de proximitat, pacífica, senzilla, només amb el consum just i necessari és engrescadora. Però la realitat és que, a la nostra illa, i no només, tant allò que es va voler anomenar ‘eixos cívics’ –tan incívics– com la simple conversió de carrers per a vianants ha acabat molt malament. Podem sortir de Palma i, per posar-ne un exemple clamorós, anar a Alcúdia a provar de recórrer-ne de cap a cap el carrer principal. Entre les cadires dels bars i restaurants, els expositors de les botigues, les parades que es posen a qualsevol racó, allò perd qualsevol interès. I els veïnats, on són? On juguen els seus fills? Quins amics poden seure a la carrera? On hi ha qualcú que coneguis? Fa temps que, els que pogueren, es varen fer una casa a la nova urbanització del costat.
