De vegades, fer net genera més brutor
Joseph és un senyor holandès que passa els dies per la plaça d’Espanya. Va en cadira de rodes a causa d’un accident de trànsit i l’acompanya sempre una cusseta molt petita, però també disposada a mossegar qualsevol persona que s’acosti massa al seu amic. Fa vuit anys que Joseph viu al carrer i ha passat per situacions molt doloroses. Una de les coses que l’emprenyen més és que els policies que vigilen la plaça d’Espanya el vulguin fer fora, que li diguin que no pot estar allà. A més, de vegades li han volgut llevar la cussa per fer-lo fora a les males, per això ella va tan alerta amb els desconeguts que s’hi acosten. És curiós, però des que una flamant comitiva municipal va inaugurar la reforma del Pacte, sempre hi ha policies locals controlant aquest indret, moltes vegades amb el cotxe ben enmig de la plaça. Cada matí els veig, normalment de braços plegats i parlant entre ells.
Clar, en una ciutat tan turística com Palma, el centre ha d’estar net de brutor, fems, grafits i de pobres, que es col·loquen on volen i no donen una bona impressió als visitants. Ja ho va dir el batle Jaime Martínez: “Aquí es viu en habitatges”. Ho va dir perquè els caravanistes també molesten i, a més, és de molt mal gust viure sobre quatre rodes, com un vulgar nòmada. Que ningú cregui que ho va dir per motius humanitaris. No era una qüestió de trobar casa per a qui ho necessita, sinó de llevar de la vista qui no té sostre, de tenir una ciutat semblant al decorat d’una pel·lícula.
Haurem de fer un pensament i deixar de parlar de l’espai públic de Palma. En llatí, publicus significa ‘del poble’, i els carrers de Ciutat cada vegada ho són menys. El rerefons d’això és que els governants consideren que hi ha persones que no són ‘poble’, perquè per accedir a aquest estatus calen uns ingressos que no tenen. Per això equiparen les persones que consideren desagradables la brutor i els fems, i quan passen la mànega per fer net, esperen que la força de l’aigua les arrossegui ben lluny d’on les puguin veure.
Cada vegada que arrib a Palma i surt per les escales de l’Intermodal, estic pendent si Joseph és per allà. Fa temps que no el veig i no voldria que li hagués passat alguna cosa dolenta. Vàrem parlar un matí i ell segurament no es recorda de mi, però jo no l’he oblidat. Record que, malgrat les seves circumstàncies, no volia tornar al seu país i, quan li vaig demanar si necessitava res, em va dir que, si podia, compràs menjar per a la cussa. “Llaunes no, que no li agraden. Veus? Està com una reina”. Joseph estava molt orgullós de com la cuidava, i ho podia estar. El pèl li brillava i, com que era hivern, la ficava dins de la seva jaqueta per tenir-la calenteta.
És evident que els governants no en són conscients, però la major part del temps les seves institucions estan més brutes que els carrers. Brutes de mercantilisme, de classisme, amb racons especialment problemàtics, plens d’inhumanitat.
