De l’article del crític d’art Manuel Rodríguez Codolá (Barcelona, 1872-1946) a La Vanguardia (15-VIII-1923) arran de la mort del pintor impressionista Joaquín Sorolla Bastida (València, 1863-Cercedilla, 1923). Traducció pròpia. En el Centre d’Art Amatller del passeig de Gràcia hi ha l’exposició Sorolla, una nova dimensió sobre la vida i obra del pintor valencià amb el suport de recursos tecnològics avançats (realitat virtual, projeccions immersives 360º...)
A finals del 1892, els concurrents a la classe de nu en el Círculo de Bellas Artes de Madrid esperàvem que el vocal de torn col·loqués el model. Com que es retardava més del que calia, algú, més impacient que els seus companys, va baixar, amb ànim de queixa, a l’altre pis, on no solíem entrar els neòfits. No va trigar gens a córrer la veu: “Que ve Sorolla”. Va entrar tot seguit. Curt de talla, negra la barba flàccida, els ulls penetrants, d’aire calmós, es va plantar en el semicercle, va examinar en silenci la model, va fer que es posés de cara, els peus junts, els braços separats, tal com devia emergir Afrodita d’entre les ones de la mar. I el mestre va marxar. Era d’una senzillesa encisadora aquella actitud; era d’un sentit noblement escultòric, que no crec pas que el revelés en una altra ocasió el pintor llevantí. Tots vam dibuixar aquella figura molt a gust, i quan entrava un nou assidu a la classe, convergien en ell totes les mirades, com preguntant-li, satisfets i envanits: “Què tal? Eh?” Algú l’assabentava en veu baixa: “L’ha posada així Sorolla”. “Ja deia jo!” –endevinàvem que exclamava en el seu fur intern l'acabat d'arribar. En aquesta ocasió vaig veure per primer cop, amb respectuosa curiositat, el mestre de la pintura contemporània. La va renovar en el nostre país, al sentir-se interessat, com Goya en els seus dies, per la vida dels seus paisans, per l’ambient que li era familiar; que en aquest va ser, no l’aragonès, sinó el madrileny; que en el cas de Sorolla ha estat no aquest, sinó el de l’horta i la mar valencianes. I, sobretot, el sol de la seva terra llevantina, pare i senyor de llums i colors; mag que fins i tot de la cosa humil arrenca resplendors i posa tremolors brillants damunt les superfícies esmaltades i penetra de claredats allò que ambiciona quedar modestament a l’ombra. [...] En la seva persecució del color, Sorolla va acabar per trobar-se que el sol li comunicava una sensació de domini sobre tot allò creat, per fer-lo reviure a la seva manera en els quadres. [...] El color va ser l’esquer amb què el sol va atreure Sorolla i el va embriagar. [...] Un dia aquells ulls escrutadors van acabar per no interessar-se ni pel sol, del qual tant s’havien saturat: aquell ésser, infatigable temps era temps, que en les estones de lleure no sabia estar-se de dibuixar, jeia baldat, sense adonar-se que se li escolava la vida: a ell, que tant va omplir de llum les seves obres, el cervell se li enfonsava en les tenebres. Els pinzells van quedar inactius, la paleta ja no va competir més amb els colors de la natura. I aquesta va deixar de tenir un rival. Ja no rutllava bé aquella màquina humana que havia estat afavorida amb un òrgan visual tan prodigiós. I al desplomar-se, en l’enderrocament darrer, era el cos humà allò que queia vençut. L’esperit de l’artista queda en els quadres on es va prodigar i on perdurarà la seva glòria. Prometeu de la pintura, diríem que també va pagar molt car haver alçat els ulls al sol, per apoderar-se de les seves resplendors.
