Vandalisme de tot cor
"L’enamorat troba que qualsevol gesticulació per celebrar el sentiment que el domina és poca. I per això, tendeix a sobreactuar i a expressar el seu amor per allà on passa"
Les emoticones, o emojis, són una aportació que ha fet la telefonia mòbil a la comunicació interpersonal, i no és menyspreable: permeten, als usuaris dels serveis de missatgeria per mòbil, afegir un reforç visual al missatge de text en forma de dibuixets senzills, gairebé pictogrames, que representen estats d’ànim, activitats, flors i plantes, animals, objectes, etc. Són útils perquè sovint els missatges de text, de tan concisos, poden arribar a ser ambigus. Acompanyats d’un dibuixet, la intenció queda més clara: no és el mateix respondre “sí” i prou, que acompanyar el “sí” d’una careta que somriu. O d’una paella. O d’una foca, que també apareix entre els dibuixets. Això està bé.
Però com totes les coses modernes, fins i tot les emoticones tenen un revers no desitjat, que té a veure no tant amb el seu ús com el seu abús. Hi ha qui ja no és capaç de comunicar-se si no és recolzant-se en les emoticones, i hi ha també qui ja s’expressa principalment o només a través d’emoticones. Emoticonitzen les seves vides, per dir-ho així, i com que ja els va bé, no dubten a fer el mateix amb les vides dels que els envolten.
Una altra energia ambivalent és la dels enamorats: l’amor no té res de dolent, per descomptat, però sí que algunes persones, quan es troben sota els seus efectes euforitzants, es tornen pesats. Molt pesats. Immers en la contemplació i el desig de la persona estimada, l’enamorat troba que qualsevol gesticulació per celebrar el sentiment que el domina és poca. I per això, tendeix a sobreactuar i a expressar el seu amor per allà on passa.
El resultat de la suma d’aquests elements es converteix fàcilment en una forma de vandalisme. Això succeeix quan la superfície damunt la qual s’estampen els sentiments més elevats és la d’una propietat aliena, o un element de la via pública, o fins i tot un monument o un bé d’interès patrimonial. En aquest cas, ens trobam que a la finca d’Es Pouet (just a l’entrada del Port de Maó, entre el castell de Sant Felip i la urbanització Sol del Este, com informa el fotògraf David Arquimbau), a la llinda d’un portal de pedra, algú ha sentit la necessitat de deixar-hi un grafit amb emoticona inclosa: el text, concís, en castellà, només diu “Tú y yo”, i aquestes paraules van acompanyades del dibuix d’un coret vermell i –cal suposar-ho– bategant. L’autor o autora de la pintada ha estat perspicaç, perquè és un text multiús: en cas de canviar de parella en el futur, continua sent vàlid igualment. En matèria de pintades i (encara més) de tatuatges amorosos cal filar prim, que després venen les separacions i tots són marques i vestigis incòmodes.
L’aparellament i les relacions afectives
L’enamorat impetuós amb un repertori mental d’emoticones i altres imatges d’aquesta mena és poc atent a la realitat circumdant i no se li pot demanar que distingeixi un monument amb valor històric o artístic d’una paret de bloquets. Aquest no és el cas, però a Menorca no seria la primera vegada que es vandalitzen les famoses navetes talaiòtiques per dibuixar-hi qualsevol collonada, amb el perjudici consegüent per a la comunitat i per a l’erari públic, que després ha de sufragar les tasques de neteja. Però el problema no se circumscriu a Menorca: es produeix arreu, i té a veure també en la involució en les maneres que té el personal d’entendre l’aparellament i les relacions afectives: juntament amb el fracàs i l’abandonament escolar, les relacions basades en masclets alfa i femelles que valoren al seu costat un home molt home tornen a consolidar-se.
Tornant a les inscripcions a murs, parets i altres punts de la via pública, el més habitual és que les efusions cursis quedin allà on han estat pintades, sense que ningú es preocupi de llevar-les o de tapar-les. Hi ha qui trobarà que això humanitza el paisatge, però aleshores és oportú preguntar-se si la presència humana és necessàriament interessant. Seria tal vegada millor retrocedir en els usos i costums amorosos de la població i que els enamorats es veiessin obligats a enviar-se llargues i treballades cartes d’amor, escrites en paper de puny i lletra de l’interessat o interessada, i afegint dins el sobre alguna flor (una rosella de foravila, ara que n’és el temps, una rosa d’un roser de tot l’any) perquè s’assequi juntament amb els sentiments de qui rebi la missiva.
