Urbanisme preventiu: de l’oportunitat a l’immobilisme

El passat mes d’octubre l'Ajuntament de Palma va rebutjar 13 milions d'euros de fons europeus que haurien finançat, entre altres projectes, la construcció de l'eix cívic de Cotlliure. Com a argument, el consistori al·legà l’existència de vuit informes desfavorables. Fa uns dies, però, es va saber que només n’hi havia sis, d’informes, i que tan sols dos d'ells eren desfavorables. D’entre aquests destaca el de la Policia Local, que rebutja el projecte fent referència als indigents instal·lats en un parc proper, afirma que són “un focus de conflictes, baralles, altercacions, sorolls, brutícia, tràfic de drogues i problemes seriosos de convivència veïnal”. Apunta, a més, que la supressió de places d'aparcament “suposarà un augment considerable del nombre d'infraccions de circulació”.

Aquesta revelació no només posa de manifest una falta de transparència per part de les autoritats municipals, sinó també una clara ocultació o minimització de les alternatives de solució que oferia el projecte. Un exemple d'això és la col·laboració amb Carrefour, que manté el seu aparcament privat obert durant la nit per a l'ús dels veïnats de la zona. Aquesta opció, que podria haver mitigat els efectes de la supressió de places d'aparcament, sembla haver estat ignorada o subestimada per part de l'Ajuntament.

A més, és decebedor veure com el consistori actual es refugia en l'excusa de la manca de temps per justificar la seva negativa a acceptar el finançament, quan en realitat tenien l'opció de sol·licitar una pròrroga en els terminis, com s'ha fet en altres casos similars. Actitud que demostra una manca de compromís amb el desenvolupament de la ciutat i el benestar dels seus habitants.

Tot això ens duu a qüestionar la veritable raó darrere del rebuig d'un finançament substancial per al desenvolupament d'un projecte que sens dubte hauria beneficiat els veïnats, amb qui se n’havia consensuat el disseny a través del corresponent procés participatiu.

A més, és preocupant veure com s'utilitza el pretext dels problemes de convivència i seguretat com a barrera per a la millora de l'entorn urbà.

L'urbanisme hauria de ser una eina per a la prevenció de la delinqüència i la millora de la convivència, no una excusa per a l'immobilisme i la negació d'oportunitats de desenvolupament comunitari. Tot i que el disseny urbà no implica intrínsecament la millora de la seguretat ni l’erradicació de determinades conductes, sí que serveix per afavorir l'ús col·lectiu i enfortir la identitat, la pertinença i el sentiment comunitari de qui habita els barris. Aspectes que sí que influeixen directament en la seguretat ciutadana, tant en la percebuda com en l'efectiva.

Són molts els exemples en què l'urbanisme s'ha fet servir com a política de prevenció, fet que genera un espai urbà que fomenta la trobada, la diversitat i la presència de persones que actuen com a "ulls del carrer", i que contribueixen també a pal·liar les possibles problemàtiques de seguretat.

En els casos que el disseny urbà, per si sol, no pugui erradicar determinats conflictes, resultarà un eficaç aliat si va unit a l'atenció dels problemes socials estructurals des de les diferents àrees municipals. Una altra cosa és que es pretengui sembrar por per justificar un model de ciutat amb clara tendència cap a la velocitat i el trànsit rodat. El que sí que és clar és que no intervenir tampoc no acabarà amb el problema i en perpetuarà uns altres que ja existeixen i que tenen a veure amb un espai públic deficient, bolcat al cotxe i a tots els seus perjudicis.

Avui dia Palma ocupa la primera posició del rànquing nacional de temps perdut en embussos de trànsit, amb un 30% respecte del temps total de conducció i una mitjana de 53 hores anuals. No contents amb això, l’índex de motorització continua creixent any rere any i se situa ja en 597 cotxes per cada mil habitants (dins els quals computen les persones que no condueixen). Alhora, el canvi climàtic continua fent-se present, amb dades tan alarmants com l’increment del 1000% de dies amb temperatures extremes en els darrers dotze anys.

Davant aquest escenari, l'urbanisme de Ciutat s'enfronta a una necessitat urgent de repensar i reorientar les polítiques urbanístiques per adaptar-se a les demandes climàtiques actuals. La insuficiència d'espais verds, l'ús excessiu de superfícies impermeables i la manca de planificació per reduir l'efecte d'illa de calor són alguns dels aspectes que requereixen una revisió immediata, i que cal que avancin cap a la democratització de l’espai públic, que tindrà, a més, beneficis per a la convivència i la salut de la ciutadania.

Sembla, però, que en lloc de canviar la ciutat per millorar els entorns i ajudar les persones més desfavorides, l'Ajuntament sucumbeix a l’aporofòbia, una actitud que no només és contraproduent, sinó també moralment reprovable i que evoca, per exemple, l’anomenat ‘urbanisme preventiu’ que s’aplicà a Barcelona l’any 2009, una de les mesures del qual fou la implantació de ‘bancs antiindigents’, habilitats amb recolzabraços que impedien que la gent s’hi tombàs.

Hem d’apostar, doncs, per una ciutat sense espais de convivència (no sigui cosa que els emprin les persones sense sostre, brutes i violentes, que enlletgeixen la ciutat i espanten els turistes)? Convé substituir les voreres amples i els carrers de vianants, per cotxes, aparcats o en moviment, que ocupin l’espai que els vagabunds tacarien amb la seva presència?

L’any 2019, l’artista alemany Fabian Brunsing ideà els bancs de carrer de pagament. El sistema, batiat com a Pay & Sit, consistia en uns seients amb pues i una ranura lateral per on introduir una moneda. Pagant 50 cèntims, les pues baixaven i permetien seure durant un temps limitat. Serveixi l’invent com a inspiració.