Unitat familiar ‘de destino en lo universal’
El grup parlamentari de Vox va presentar fa uns dies una proposició no de llei perquè “el concebut no nascut” compti com a membre de la unitat familiar. La proposició va ser rebutjada amb els vots en contra dels partits d’esquerres i l’abstenció del PP, malgrat que en un principi el Govern s’havia mostrat “obert” a estudiar la idea. En concret, la consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, estava “disposada” a considerar aquesta mesura, ara com ara impulsada pel govern de la comunitat de Madrid, per a la seva possible implantació en aquestes afortunades Illes.
Algú pot demanar-se què és això del “concebut no nascut”. Gramaticalment és una construcció absurda, però és el que més o manco sembla: es refereix a la criatura que es troba en gestació dins el ventre de la mare i que, per tant, encara no ha nascut. El fetus, en una paraula, però com que la dreta/ultradreta troba que ‘fetus’ fa com a lleig, li han cercat una denominació que ells deuen trobar més elegant i que, com sol passar en aquests casos, és monstruosa. El concebut no nascut, aquí el teniu. La idea du el segell de l’escuderia Ayuso, on el peperam nostre sempre té els ulls posats. Prohens va ser una mica ayuser en el seu pas per la política madrilenya, que com sap tothom és la bona, la política en majúscules. De tant en tant importen coses seves: ara un retall de drets als immigrants per aquí, ara unes declaracions racistes allà, tot de bon to i propi de persones amb coneixement. El concebut no nascut, per què no, forma part de la unitat familiar. La unitat familiar és la manera complicada de denominar la família, que com també és sabut avui dia pot ser de moltes maneres, com els gelats, però que en el seu sentit estricte, per a la nostra dreta benpensant, continua estant formada pel papà, la mamà, els fills i les filles. I el concebut no nascut, tants com n’hi hagi. És una idea excel·lent que tant de bo algun dia prosperi i s’apliqui fins a les darreres conseqüències: per la mateixa lògica, s’haurien de considerar també membres “de la unitat familiar” els padrins i les padrines ja difunts. Els no nascuts i els ja enterrats: d’aquesta manera aconseguirem tenir una unitat familiar ben completa.
La iniciativa no és cap broma, sinó un atac directe contra els drets de les dones, i singularment contra uns drets, els reproductius, que la nova dreta –de nova dreta– té identificat com a objectius a abatre. Es tracta de fer la gran involució, de retallar tants de drets –a les dones, als immigrants, al col·lectiu LGTBI, als treballadors, a les minories lingüístiques i culturals– com sigui possible. L’avortament, que aparentment s’havia convertit en un dret consolidat als ordenaments jurídics de les democràcies occidentals, trontolla novament sota la pressió de l’envestida ultradretana global, que ha fet córrer les peces d’això que s’anomena el tauler polític moltes caselles cap a la dreta. D’aquesta manera, formacions de reconeguda tradició liberal s’han escorat a Europa cap a posicions de dreta dura. Ara imaginem què no farà una formació de reconeguda tradició franquista, i a més governant en minoria amb el suport d’un partit obertament feixista.
No ens hem de cansar de dir-ho: aquest que fan plegats el PP i Vox és un viatge cap enlloc en què ens jugam molt més dels que ens pensam. Encara que no tirin endavant (de moment), quan certes propostes es posen damunt la taula i intoxiquen la conversa pública, tots ja hi hem perdut una mica. Imaginar unitats familiars delirants, fer passes enrere en els drets de les dones o prohibir usar el transport públic als no empadronats són primeres passes no cap a les dictadures imaginàries que diu Ayuso que pateixen els espanyols, sinó cap a un autoritarisme ben real i ben funest.
