Ucraïna i Polònia: el fervor d’un nou amor

Fa uns anys, després de fer una xerrada en una petita ciutat polonesa, un senyor gran es va acostar discretament a la taula on estava asseguda. “¿En quina llengua somia, vostè?”, em va demanar. “En totes les que parlo”, li vaig respondre amb franquesa (podríem dir que soc trilingüe). “Vostè és una persona sense identitat”, em va replicar amb un lleuger to de condemna.

Jo vaig somriure. El seu comentari no era infreqüent: en els anys que havia passat a Polònia, n’havia sentit variacions diverses moltes vegades. Semblava que només hi havia una manera correcta de ser polonesa i de pronunciar el polonès. Tot i així, hi havia una cosa que aquell home –com altres polonesos criats amb una visió estreta de la identitat nacional– no entenia. Jo soc ucraïnesa, i la identitat ucraïnesa és porosa, inclusiva, formada per diverses capes i –fet crucial– és una obra que està en procés.

Si els polonesos desconeixien aquest fet aleshores, ara tindran ocasió de descobrir-lo. Prop de dos milions d’ucraïnesos han travessat la frontera per entrar a Polònia fugint de l’ofensiva brutal de Rússia. Després d’esperar amb els seus fills i parents més grans en llargues files que avancen lentament, s’han acomiadat entre llàgrimes dels seus marits i els seus fills per endinsar-se en una nova vida. Viuen un trasbals tràgic.

Jo, en canvi, quan vaig marxar d’Ucraïna fa gairebé 20 anys, no vaig viure una experiència gens dolorosa. No hi havia guerra i jo no era refugiada. Soc conscient de la sort que tinc, però sé què és deixar enrere casa teva i la teva terra i començar de nou. I puc dir que l’adeu, per definitiu que sembli, no és mai per sempre. Les portes totes dues a dins en tot moment. Són una presència constant, de vegades propera, de vegades llunyana, que il·lumina el camí cap al futur.

Vaig néixer a Lviv el 1978. Tot i que llavors pertanyia a la Unió Soviètica, havia format part de Polònia uns 400 anys i hi havien conviscut polonesos, ucraïnesos, jueus i armenis. De jove, em vaig impregnar d’aquesta identitat fronterera. Considerava que jo vivia a la intersecció entre cultures, mai totalment aferrada a una de sola. Per aquest motiu, quan va caure la Unió Soviètica no em va despertar gaire interès el nou estat ucraïnès. En canvi, anhelava veure París, Roma i Madrid, amb les seves esglésies i museus, encara que impliqués mig passar gana, dormir en parcs i fer autoestop.

Després dels viatges, em vaig voler establir en algun lloc i vaig triar Polònia. Complia així el somni de la meva àvia de viure al país. Ni tan sols en vaig dir emigració: al capdavall, la meva ciutat era a només uns 300 km. Això no obstant, després de l’adhesió de Polònia a la Unió Europea el 2004, la frontera entre els dos països, que abans es travessava sense cap dificultat, va quedar guarnida amb filferro de pues. Per entrar al país, els ucraïnesos havíem d’esperar en una cua especial molta més estona que els ciutadans de la Unió Europea.

Vaig començar a somiar l’abolició de la frontera. Si Ucraïna entrés a la Unió Europea, posem per cas, podria tornar a gaudir de la meva identitat fronterera i tot plegat podria ser una mica com durant la Segona República Polonesa, l’estat en què van conviure polonesos, ucraïnesos i altres nacionalitats durant el període d’entreguerres. Per descomptat que aquells temps tampoc no van ser un idil·li: l’estat polonès tractava les minories amb duresa i els ucraïnesos que volien estudiar en la seva llengua o practicar la seva religió en patien la repressió. Encara avui hi ha molts temes tabú entre Ucraïna i Polònia.

En aquells moments no em considerava ucraïnesa. Era de Lviv, parlava rus, polonès i ucraïnès i vivia a Polònia: em semblava que amb això ja n’hi havia prou. Però el 2004, mentre somiava la desaparició de la frontera entre nosaltres, a Ucraïna va esclatar la Revolució Taronja, un seguit de protestes que van expressar no només l’oposició dels ucraïnesos a la corrupció, sinó també els seus anhels europeistes –tal vegada més profunds–. En una manifestació solidària convocada a Cracòvia, em vaig veure, per primera vegada a la vida, subjectant la bandera blava i groga. Aquella va ser, com em va dir l’amic que m’acompanyava, la concepció de la meva identitat ucraïnesa.

Durant els deu anys següents, si fa o no fa, la cosa no va anar més enllà. Tinc parents i amics a totes dues bandes de la frontera i solia passar temps aquí i allà. Seguia el que passava a Ucraïna des de la distància, com recelosa del que podria implicar una immersió total. Coneixia alguns joves ucraïnesos molt ben preparats i amb talent que miraven de construir el nou país. Al cap d’uns quants anys estaven destrossats, cremats i amargament decebuts per una corrupció que semblava incontrolable. Mentrestant, jo continuava construint-me una vida a Polònia. Em vaig casar, vaig tenir fills i em vaig dedicar en cos i ànima a la meva primera novel·la, inspirada en part en l’acolorida revolució ucraïnesa.

Més tard, pels carrers de Kíiv es va escampar una altra revolució. Des de la plaça del Maidan, el centre neuràlgic de la ciutat, els manifestants exigien amb valentia que el govern revertís la seva decisió d’abandonar l’acord d’associació amb Europa i es comprometés en favor d’una orientació prooccidental. En cinc dies funestos de febrer del 2014 va esclatar la violència i prop d’un centenar de manifestants pacífics van morir assassinats. Aquests fets, coneguts com la Revolució de la Dignitat, van marcar el naixement de la meva identitat ucraïnesa. Durant aquells dies em vaig començar a considerar ucraïnesa per primera vegada.

Centenars de milers de compatriotes van seguir el meu camí per traslladar-se a Polònia després de les protestes i l’annexió russa de Crimea. Taxistes, perruquers, metges i mestres van començar a fer més dilatada i melodiosa la sonoritat dura i estrident del polonès. Els tabús històrics persistien, però convivien amb històries d’amor, negocis entre empreses i criatures ucraïneses poloneses acabades de néixer. L’estricta frontera de la Unió Europea continuava present, però també es respirava en l’ambient l’esperit d’una Segona República Polonesa.

Ara el contacte i la barreja entre els dos països ha assolit noves cotes. Des del primer dia de la invasió russa, el mòbil amb prou feines n'ha parat de sonar. Pràcticament tots els meus amics i coneguts polonesos m’han expressat la seva solidaritat o la seva predisposició a acollir refugiats a casa; la seva voluntat de portar en cotxe, oferir menjar, curar, donar, ajudar. Ha estat un desbordament corprenedor de solidaritat. Ha estat com el fervor d’un nou amor: tot d’un plegat, hi havia banderes ucraïneses pertot.

També la frontera ha canviat. Ara els ucraïnesos la poden travessar sense documents i sense proves de coronavirus. Poden portar animals domèstics. Poden trucar de franc i viatjar amb bitllets de tren gratuïts. Quan travessen la frontera, tenen totes les portes de Polònia obertes. Els polonesos fins i tot han començat a traduir a l’ucraïnès els seus dibuixos animats per ajudar els infants refugiats a riure i relaxar-se després de les nits passades amb el so de fons de les sirenes antiaèries.

Fins i tot el significat de la paraula “ucraïnès” està canviant a Polònia. Abans estava tenyida de matisos com, per exemple, “de l’Est” o “pagès” o fins i tot “home salvatge”. Ara sona diferent. Quan pronuncien la paraula, sento “guerrer valent” i “germà nostre”. Per als qui deixen enrere tota una vida sota la pressió dels bombardejos i els atacs, no hi ha res més escaient que una salutació fraternal.

Copyright The New York Times