TV3 ensenya la barbàrie
La guerra a Ucraïna s’allarga però TV3 manté l’atenció i l’exigència informativa sobre el conflicte. Aquests dies els espectadors esperem les cròniques que arriben des de la zona, ja siguin de la mà de Lluís Caelles o Carles Prats, sempre acurades, sempre sensibles, atents als matisos i els detalls, prioritzant el vessant humà d’aquesta tragèdia que, a mesura que passen les setmanes, resulta més incomprensible que perduri. Passen els dies i el que ens descobreixen aquests professionals és cada vegada pitjor, més dur de veure i d’assumir. I el súmmum de la commoció va arribar dimarts al vespre. Manel Alías, que ha tornat al conflicte i continua elevant el nivell periodístic, entrava a Mariúpol després que la ciutat hagi patit set setmanes d’un setge terrible que ha aïllat els ciutadans que han sobreviscut. Vam veure com malvivien sense aigua, ni llum, ni gas. Les imatges de devastació i el testimoni contingut dels seus habitants et deixava mut davant la pantalla. L’horror servit amb aquesta honestedat informativa et porta d’una manera natural al silenci. La crònica d’Alías procurava mostrar-nos molts aspectes diferents de la ciutat. Com sempre, donava veu a les víctimes. Cridava l’atenció com, en aquest panorama d’indigència, la immensa majoria de persones explicaven desgràcies i vivències profundament traumàtiques en un estat de contenció emocional inaudit. La manera com la Valentina explicava que era la tercera vegada que duia els papers per documentar la mort de la seva neta de tretze anys perquè li fessin l’autòpsia era colpidor. Deia la Luidmila: “Al pati de gairebé cada casa hi ha algú enterrat. Jo no faré res. Moriré lentament”. Observaves les persones en una mena d’estat de xoc emocional que potser té a veure amb l’instint de supervivència. Com a contrast, la dona que després de setmanes incomunicada plorava desesperada parlant per un mòbil que pertanyia a l’equip de periodistes. I una vegada més Alías ens contextualitzava l’escena però de seguida se n’allunyava. Es feia evident que no volia recrear-se en el dolor. És una característica del periodista en contextos de catàstrofe, conscient que sovint és només l’excés el que pot transformar una mirada informativa en un espectacle de l’horror.
La crònica eren quatre minuts àvids d’ensenyar-nos llocs i circumstàncies. Però Alías també ens donava a entendre que a la ciutat es podien veure situacions molt pitjors que les que ell ens portava a la pantalla. Entrava al departament de pediatria d’un hospital, però la seva locució ens afegia: “Hem vist gent clarament malalta que no té accés a medicaments”. És una manera d’advertir-nos que hi ha un pitjor sense haver-ho d’ensenyar, segurament per la dignitat dels malalts.
Assumint que hem de veure la barbàrie de la guerra, sens dubte unes imatges històriques, TV3 ens l’ha mostrat des de la sensatesa i la sensibilitat informativa. La de Mariúpol serà una crònica difícil d’oblidar.
