Turisme crematístic

La Mediterrània, una de les regions amb més turisme del món, es crema. Es cremen els boscos d’illes com les nostres (creuem els dits!): Còrsega, Sardenya, Sicília, Rodes i altres illes gregues… També al sud del Mare Nostrum: Algèria, Tunísia… Es crema la terra, mentre a la mar les temperatures, a prop dels trenta graus, també amenacen altres boscos, els de la posidònia, que juguen un paper imprescindible tant per mantenir la biodiversitat com per gaudir d’aigües transparents (això que tant agrada a les promos de les fires turístiques) i esmorteir els efectes del canvi climàtic.

De fet, les praderies de posidònia poden capturar fins a quinze vegades més CO2 que les selves amazòniques, encara que no siguin tan visibles o que fins i tot l’acumulació d’aquestes plantes a vorera de mar “molesti” el sector dels sectors cada inici de temporada. La metàfora dels incendis la podem estendre a un increment de les temperatures arreu del món que fa de la Mediterrània un dels llocs més calents d’Europa, una mena de karma per la responsabilitat que tenim en l’escalfament global, sobretot pel que fa a les tones i tones de combustible que cada dia cremen els avions que cada cinquanta i pocs segons entren i surten just de l’aeroport de Palma. Prop de 3.000 vols el passat cap de setmana, 4.753 comptant els aeroports de Menorca i Eivissa.

Com amb tot, de manera cega, n’hi ha que ja plantegen solucions “fàcils” que, per irresponsables, mereixerien l’exili. Com allò d’en Trump que gràcies al canvi climàtic podrem anar a la platja a l’hivern, una part de l’empresariat turístic s’ha avançat a dir que bé, que si les temperatures van així, doncs es mou la temporada turística i, si cal, doncs també movem les nostres vacances, i el calendari escolar, i tot el que calgui. Perquè això és allò important per a ells: mantenir els “beneficis” d’uns pocs sense estar disposats a modificar ni una coma (més enllà del màrqueting sostenible) en el seu guió crematístic. La societat, les nostres vides, subordinades a allò que la indústria determini, obviant tots i cada un dels impactes negatius del model (saturació de carreteres, contaminació, consum de recursos bàsics com l’aigua i l’energia, creixement demogràfic insostenible, …), que per a això estan les administracions i els imposts de la ciutadania: per compensar el mal generat per aquells que van omplint les seves butxaques. “Externalitats negatives”, el gran eufemisme de la doctrina economicista.

A més de repetir imatges absurdes dels temps que corren, com les coes per accedir al Caló del Moro (avui una de les platges més saturades de l’illa), la innovació i l’excel·lència turística es van desmuntant en la mesura que el turisme d’excessos com el de Magaluf o l’Arenal s’estén al passeig Marítim de Palma, amb les corresponents queixes veïnals. Veïns i veïnes també d’altres llocs que es queixen que no poden aparcar al seu barri, o de les molèsties per dormir i per viure que els causen els turistes –tants turistes–, mentre els ajuntaments de tot color improvisen mesures per impedir l’accés a platges o indrets molt sol·licitats, com sa Calobra o Formentor, però cap mesura que no qüestioni que hagin de venir més avions, més gent i més cotxes. Turistes que, malgrat tot, s’enamoren de les illes, i compren cases gràcies a la inestimable col·laboració d’immobiliàries i promotors, que, alhora, conviden els polítics de torn a construir més per arreglar “el drama de l’habitatge”.

La llibertat dels turistes i dels capitals sense escrúpols és la crematística dels residents, que, independentment de la ideologia i de la seva condició social, comencen a estar saturats. Potser encara hi hagi marge en la capacitat de càrrega humana que puguin tenir les Illes (que no ho crec), però qui està saturada és la societat illenca. Cada cop més, inclosa la gent que treballa i malviu del turisme, i que enguany ha de fer encara més feina perquè no poden venir treballadors de temporada que no poden pagar un lloguer. Si als anteriors governants se’ls podia retreure manca de valentia per encarar el problema, als nous els ha mancat temps per defensar més turistes, més cotxes, més creuers i tot el que estigui per venir. I menys carrils bici, i fora carril VAO, però més velocitat, és clar. Com si aquest fos el problema o fos la solució a res.

Parlant de velocitat, allò que ens diu la comunitat científica internacional és que els impactes negatius del canvi climàtic previstos per als propers anys s’estan accelerant. I encara serem tan atrevits de demanar-nos per què… El problema no són els negacionistes de paraula, sinó el negacionisme dels fets. Decisions polítiques i econòmiques que donen l’esquena al planeta, als problemes que amenacen la nostra existència i, al cap i a la fi, la vida. Política i economia de terra cremada, per al present però, sobretot, per al futur.