Turisme i canvi climàtic: adaptar-nos-hi o morir

Aquest estiu hem tornat a batre rècords que ens han fet la vida més feixuga tant als turistes com, sobretot, als residents: la calor més persistent d'ençà que hi ha registres, nits amb mínimes que voregen els 30 graus a mig Mallorca, una mar Balear convertida en brou a 33 graus, que alimentarà les tempestes que ens anuncien per a les properes setmanes. Davant d'això, es parla de la paraula màgica: ‘adaptació’. D'acord… però adaptar què, com i, sobretot, a costa de qui? Adaptació per garantir els guanys empresarials en un escenari de risc, o per garantir una mínima qualitat de vida per a la majoria?

Perquè hi ha una pregunta prèvia que ni el Govern ni la patronal no volen formular: és viable el monocultiu turístic en un escenari de clima extrem? Té sentit el “sol i platja” quan el sol crema, quan els estius es fan cada cop més llargs i insuportables, quan sortir al carrer a les quatre de l'horabaixa esdevé una temeritat? Mentre Aena i la indústria fan rècords de beneficis, la realitat material diu una altra cosa: un sistema elèctric que deixa milers de persones a lloure en plena onada de calor, unes reserves hídriques al 43% a l'agost, mig Mallorca en prealerta i Eivissa eixuta després de dècades d'advertiments.

Els territoris insulars som doblement vulnerables: depenem de l'exterior per a l'energia i els aliments, i no tenim on fugir de la calor. Som, a més, part d'una Mediterrània que s'escalfa un 20% més ràpid que la mitjana del planeta. Però ser vulnerables no ens lleva responsabilitat: els milers de vols, creuers, iots i jets que sostenen el model generen unes emissions que són glocals, que escalfen la mar que ens bull i també les terres d'on fugen els qui moren en pastera davant les nostres costes. Som víctimes i, alhora, botxins del canvi climàtic.

La resposta del poder és una fugida endavant disfressada de modernitat, allò que Naomi Klein anomena ‘capitalisme del desastre’: més dessaladores, més potència elèctrica, més climatització i la promesa eterna de la "desestacionalització", que en la pràctica no vol dir repartir els turistes, sinó allargar la temporada. És a dir: créixer més. L'adaptació entesa com la manera de no canviar res: gastar més energia per combatre la calor que genera gastar més energia. Adaptar el territori al turisme, en lloc d'adaptar el turisme –i l'economia sencera– als límits del territori. I quan arribin les tempestes, tornarem a descobrir torrents urbanitzats i zones inundables plenes de places turístiques.

És aquí que cal parlar de justícia climàtica, perquè la calor no és democràtica. Aquest estiu, Palma i Eivissa figuren entre els aeroports europeus amb més trànsit de jets privats, i els creuers continuen abocant les seves superemissions als nostres ports mentre incompleixen fins i tot les limitacions (voluntàries!) de passatgers. Al mateix temps, milers de famílies dels barris obrers passen les nits en vetla a habitatges mal aïllats, sense poder permetre’s aire condicionat, i amb carrers i places sense un arbre que faci ombra. Els qui més escalfen el planeta –l'1% que vola en jet privat, la indústria creuerística, el turisme d'hiperluxe– són exactament els qui millor poden pagar per protegir-se'n. I els qui menys hi han contribuït en paguen el preu amb el cos, perquè la calor mata, i mata sobretot gent gran, pobra i mal allotjada. Si les onades de calor matassin turistes, fa estona que tendríem un pla de xoc. Qualsevol pla d'adaptació que no comenci per aquí –arbres i ombra als barris, refugis climàtics, rehabilitació d'habitatge, tarifes justes– no és adaptació: és abandonament.

Per això sostenc que la millor política d'adaptació al canvi climàtic que podem fer a les Illes té un nom que fa por als despatxos del poder: decréixer turísticament i diversificar l'economia. Reduir turistes, vols, creuers i jets privats no és cap excentricitat: és alliberar l'aigua, l'energia, el sòl i el treball que haurem de menester per a l'economia per venir. Agricultura de proximitat, indústria i coneixement que donin feina estable tot l'any, cures i serveis públics dimensionats per a la gent que hi viu, economia social que posi la vida al centre i no els beneficis de dos dígits per a uns pocs. Diversificar no és un luxe per a quan les coses vagin bé: és l'única assegurança de vida davant un clima que farà cada cop més incert –i més injust– el monocultiu.

El canvi climàtic ens obliga a triar: continuar adaptant les illes al turisme fins que la calor, la set i les tempestes ho facin impossible, o adaptar-nos-hi de bon de veres. La primera opció ens promet el luxe de Son Vida per a uns pocs i cops de calor per als altres. La segona és fer possible que d'aquí a trenta anys encara es pugui viure –i viure bé– en aquestes illes. Ho diu ben clar un lema cada cop en boca de més gent: ‘Menys turisme, més vida’. Idò això, exactament això, és adaptar-nos al canvi climàtic.