Escoltava Catalunya Ràdio. En una tertúlia de jovenets d'aquestes que ara s'usen i que parlen de xarxes socials i d'influencers abordaven un concepte que comença a prendre força fins i tot entre allò que avui en dia s'anomenen ‘creadors de contingut’ i que altre temps es devien dir ‘gent amb figurera’ o simplement ‘genteta’. Hi deien, els tertulians, que fins i tot aquests mateixos ‘influencers’ que cobren milers d'euros per publicar posts on ens colen publicitat amagada de marques de roba, de cosmètica i de tota casta de productes, ara resulta que ja estan cansats. Pateixen ‘fatiga digital’. Hom podria pensar que parlam de picor als ulls, mal de cap, cansament físic i mental... Però va més enllà, la cosa. S'han cansat d'ells mateixos i dels seus congèneres. No poden pus. Ja hi ha creadors de contingut que estan assaciats d'haver de crear cada dia, i que cada una de les coses que viuen hagi d'esdevenir un contingut original, entretingut i destinat al gaudi tediós dels escrolistes d'avui.
De fet, els practicants de l'escrol també estan afectats d'angoixa digital. En pateixen quan no tenen el mòbil a les mans, però resulta que també senten aquesta ansietat amb el dit passant mecànicament per damunt la pantalla tàctil dels seus terminals. Vendria a ser el mateix que no fer res, però mantenint el cervell ocupat en beneitures diverses, en comptes de cavil·lar, de pensar, d'imaginar o de crear.
Ha estat notícia aquests dies la tornada davant els tribunals de la plataforma Meta, propietat del magnat Mark Zuckerberg i que agrupa, entre d'altres, les xarxes socials d'Instagram i Facebook i l'aplicació de missatgeria ràpida WhatsApp. Els acusen de crear entre els seus usuaris, especialment els més joves, una addicció de manera intencionada. I certament ho aconsegueixen. Qui més qui menys passa hores davant el mòbil o davant les pantalles d'altres terminals on també tenim a l'abast tots aquests mateixos recursos.
S'acosta el moment de posar peu fiter a les pantalles. És més difícil del que sembla. Avui moltes professions, pens ara en les meves, la de docent i la de periodista, estan estretament vinculades a l'ús de les pantalles, amb tot el que això avui en dia pot arribar a implicar. Però sí, ja han començat les prohibicions d'ús de xarxes socials abans dels setze anys, diferents normatives europees han establert també el retorn als llibres de text i al paper en detriment dels ordinadors, chromebooks i altres ginys digitals. Caldrà veure quin impacte real pot arribar a tenir tot això davant l'adveniment, sembla que imparable, de la intel·ligència artificial, que en un tres i no res s'ha ensenyorit també de les nostres vides.
M'apareixia no fa gaires dies un post de la creadora de contingut Carla Clavera on es feia ressò d'un article publicat a La Vanguardia per Laura Freixas. ‘La bellesa del món’, el titulava. Oh! “La bellesa del món és la que hi posa l'home”, ja ho va dir en el seu moment el nostre Miquel Àngel Riera, en aquella reivindicació vitalista i profundament humanista d'aquell llibre preciós titulat La bellesa de l'home.
Hi deia, Freixas, en aquell article, que els autors del segle XX tenien l'estranya capacitat de gaudir del món amb l'oïda, la vista, el tacte, l'olfacte. Llavors, però, no ho era, estranya. És ara, que hi ha tornat. És ara que els autors han donat prioritat a les idees i a les abstraccions i han obviat la bellesa natural de la concreció. Què ho ha fet? La tecnologia. Els lectors del segle XXI, fins i tot els qui ens pujàrem durant el segle passat, estam assedegats d'acció. La descripció pausada ens avorreix. Ens hem reeducat en la intensitat i avui som incapaços d'abraçar la literatura extensa, les pel·lícules llargues, les converses disteses.
I és així que aquest accés manipula la informació, aquesta vida algorítmica en què estam immersos ha convertit allò que hauria de ser la massa crítica en un exèrcit mansoi de xotets de cordeta avesats a sentir només allò que els agrada sentir. Pla deia que “és molt més difícil descriure que opinar”, i potser és per això que avui, a cop de crit digital, tothom se sent legitimat per opinar, fins i tot sabent que quan ho fa contradiu la vera realitat. Facebook i Twitter són avui selves d'odi, edens de l'absurd on sembla que només prospera qui més desbarra.
La iniciativa d'aquest estiu de sopars a la fresca als carrers de Palma cobra un doble valor: d'una banda, la recuperació dels espais que abans eren dels residents; però de l'altra, també, la convivència veïnal, la fortuna necessària de saber qui viu devora ca nostra. Les xarxes ens han abduït, ens han allunyat de l'altre i ens han convertit en pops digitals i solitaris amb una pantalla a cada tentacle. Individualisme i solitud: la recepta del capitalisme del Gran Germà per evitar qualsevol intent de rebel·lió.
Potser ho sabrem aturar, potser cadascú des del seu raconet sabrà frenar la dependència de la llum de les pantalles i reconciliar-se amb la claror generosa del món. Tornem a la pau dels llibres i els balancins, a la calma de la mar a trenc d'alba, al cant llunyà dels sebel·lins que corren per dins el rostoll de la nit.
