Una flor no fa estiu

Penúltim concert d’una edició, a càrrec de les Muffati-Orquestra Barroca de Brussel·les, fins aleshores immaculada i amb un dels concerts que per a alguns era gairebé la cirereta d’un grandiós pastís. Una vetlada íntegrament dedicada a qui ho fou tot, Johann Sebastian Bach, amb un programa saborós i ric, com una petita gran demostració de la indiscutible condició de gran cappare de la història de la música. Per exemple, amb la primera peça, el Concert de Brandenburg núm. 5 en re major BWV 1050, el qual atresora un primer moviment majestuós i original, la impecable combinació dels diferents instruments solistes, clave, flauta i violí coronada per una innovadora cadència de seixanta-quatre compassos a càrrec del clave, el qual fins en aquells moments de la història només s’encarregava d’exercir de fonamental però poc ostentós baix continu. Tan sols amb aquest Allegro inicial teníem prou ingredients per gaudir de valent. No va ser així. Tot just quan gairebé havia començat, un cop de vent va fer volar les partitures de Frank Theuns i potser aquí els elements s’aliaren en contra de qualsevol possibilitat de gaudi. L’esperança estava dipositada en la cadència, però tampoc. Violaine Cochard, en el moment àlgid de la seva intervenció, semblava encalçar les notes com si fos una cursa d’obstacles per aconseguir quadrar-les amb les que venien d’origen; val a dir que una tasca gairebé impossible sense la (sobre)dosi adequada de virtuosisme. Resulta fàcil imaginar que no era senzill endreçar el desgavell.

Tot va millorar exponencialment amb la Suite núm. 2 Overtüre BWV1067 com si hagués arribat la calma rere el remolí que havia provocat el daltabaix damunt l’escenari. Un repte al final de la peça per al traverso barroc de Frank Theuns, del qual va sortir amb bastant bona fortuna. Tot semblava al seu lloc, potser hi mancava una mica d’intensitat i un poc de volum al flautista.

La segona part la iniciaren amb la Suite orquestral en re major BWV 1068, que inclou la famosa Ària, el segon moviment, d’una magnificència que va quedar reduïda a la seva mínima expressió. Tot molt planer, monocolor, quan aquest primer moviment demana vigor i energia per contrastar amb la delicadesa del següent. Ni bé ni malament, sinó tot al contrari. Compliren sense moments a destacar amb el Triple concert per a clavicèmbal, flauta, violí, cordes i baix continu en la menor, BWV 1044, una peça amb la qual han de fer sorgir moments de gran bellesa, precisió i intensitat per a cadascun dels instruments solistes, però de bell nou la flauta no passava d’una molt minsa possibilitat d’audició i la comunió entre els tres instruments solistes va sorgir com un assaig, mancada d’ànima. 

No va ser un bon concert, amb bis inclòs, una correcta adaptació i interpretació del Concert per a tres clavecins en re menor, de Bach, és clar. Els astres no hi varen ser propicis. De vegades passa, però una flor no fa estiu.