La trampa de la correcció: què vol dir que una frase sigui ‘correcta’?

Imaginau-vos que sou a una terrassa, amb la calor enganxada a la pell, un tassó amb gel davant i demanau als vostres acompanyants si volen anar a nedar. N’hi ha un que respon: “No, gràcies. En conseqüència, procediré a abandonar l’establiment”. Segurament el mirareu estranyats, i no perquè no hàgiu entès la frase ni perquè hi hagi cap problema amb la sintaxi, sinó perquè és difícil imaginar que algú parli així en aquella situació. El més probable hauria estat que hagués dit “No, me’n vaig a casa” o simplement “Jo me’n vaig”.

Aquí tenim una petita paradoxa lingüística: hi ha frases que són gramaticals, poden ser normatives i, tanmateix, hi ha contextos en què pràcticament ningú no les diria. Això vol dir, però, que la frase no és correcta? De fet, què volem dir exactament quan deim que una forma lingüística és ‘correcta’?

Certament, aquesta paraula és molt útil en moltes situacions. Si una operació matemàtica dona el resultat esperat, podem dir que és correcta. Si una resposta coincideix amb la solució d’un examen, també. Ara bé, amb la llengua la cosa és més complicada. Quan deim que una frase ‘no és correcta’, podem voler dir que no està ben formada, que no forma part de l’estàndard, que és poc habitual, que no encaixa amb la situació o, simplement, que a nosaltres ens sona rara. I aquestes coses no són equivalents.

Una de les distincions que ens pot ajudar és la que hi ha entre gramaticalitat i normativa. La gramaticalitat, en el sentit que interessa a la lingüística generativa iniciada per Noam Chomsky, té a veure amb el coneixement que tenim de la nostra llengua sense saber que el tenim.

Frases infinities

Així, no necessitam haver sentit una frase abans per saber si està ben construïda. Si algú diu, per exemple, “Demà prendré síndria per berenar sota la morera de la piscina de Vilaverd”, probablement entendrem perfectament què farà, encara que sigui una frase que no hàgim sentit mai. En canvi, si diu “*Demà síndria per prendré berenar morera la sota” (l’asterisc marca l’agramaticalitat), no necessitam consultar cap diccionari ni esperar que l’Institut d’Estudis Catalans publiqui una nota d’urgència per detectar que allò no funciona: simplement ho sabem.

Això és interessant, perquè ningú no ens ha ensenyat totes les frases que podem dir. No hi ha hagut cap moment de la nostra infància en què algú ens hagi lliurat un manual amb totes les combinacions possibles del català i ens hagi dit que les estudiàssim bé perquè l’endemà hi hauria un examen. Al cap i a la fi, seria impossible fer-ho. Les frases que podem construir són potencialment infinites: cada dia podem produir-ne de noves, i ho feim sense pensar gaire en les regles que ens permeten formar-les.

Precisament és aquesta capacitat la que hi ha darrere de la idea de competència lingüística: tenim un coneixement implícit de la llengua que ens permet construir, interpretar i jutjar frases que no havíem sentit abans. I aquest coneixement no és el mateix que el coneixement de la normativa.

Un infant, per exemple, pot produir una forma que no trobarem en la llengua estàndard i, tanmateix, estar demostrant que ha entès com funciona una regla del seu sistema lingüístic. Per exemple, quan un nin diu que ‘ha *descobrit’ una cosa, no està demostrant que no sap català, sinó que més aviat està demostrant que ha detectat un patró (si deim ‘partit’, ‘dormit’ i ‘sortit’, potser ‘*descobrit’ també hauria de funcionar).

La normativa, en canvi, no ens diu quines frases pot generar el cervell d’un parlant, sinó quines formes es consideren adequades en un determinat model de llengua, especialment en els usos formals i estàndard. És una convenció social, amb una història, unes institucions i unes decisions al darrere.

La normativa, doncs, no és la llengua sencera, sinó una selecció i una codificació de determinades formes i usos que consideram adequats per a determinats contextos. Una forma pot existir perfectament en la llengua d’una comunitat encara que no sigui la que trobam recomanada per a l’estàndard. I, a la inversa, una forma normativa pot ser poc freqüent o poc natural en una conversa concreta.

Aquí és on la correcció comença a fer-nos una mica de trampa. Així, quan classificam una frase simplement com a correcta o incorrecta, correm el risc d’amagar què és exactament el que estam jutjant.

Potser algú diu una cosa que no ens agrada i de seguida deim que ‘no és correcte’, quan potser el que volem dir és que nosaltres no ho deim, que no és habitual en el nostre parlar o que no ho diríem en aquella situació. Cal tenir en compte que una cosa és que una construcció sigui impossible per a la gramàtica d’una llengua; una altra, que sigui possible però no formi part de l’estàndard, i una altra, encara, que sigui estàndard, però que soni com si hagués sortit d’un document administratiu enmig d’un sopar entre amics.

Registre i freqüència

Si tornam a la frase del principi (“En conseqüència, procediré a abandonar l’establiment”), no és el que sortiria de la boca de ningú en un context informal, encara que no hi hagi cap agramaticalitat ni cap forma no normativa. En aquest cas, de fet, la diferència no és de gramàtica ni de normativa, sinó de registre, de freqüència i d’adequació.

Per això, quan una frase ens grinyola, pot ser útil aturar-nos abans de treure el cartell de la incorrecció. Potser és agramatical, però potser és normativa i simplement molt formal. Potser és gramatical en una determinada varietat i no en la nostra. Potser és possible, però poc freqüent. O potser és perfectament adequada en un context i ridícula en un altre.

És per això que la idea de correcció queda petita. Ens obliga a posar dins una mateixa categoria fenòmens que tenen naturaleses ben diferents. És com si només hi hagués dues opcions (estar ‘bé’ o estar ‘malament’), quan una llengua és molt més interessant que això.