El novembre d’aquest 2024 hi haurà eleccions a la presidència dels Estats Units i, si res no ho impedeix, Joe Biden i Donald Trump es tornaran a veure les cares (contra el que voldrien més del 60% dels americans, que opinen que, amb 81 anys, Biden ja no té edat de presentar-se o que Trump és un perill públic, però aquesta és una altra història).
El cas és que tots dos estan portant la campanya al mateix terreny: si guanya l’altre, adeu al país tal com l’hem conegut, o sigui que si voleu salvar Amèrica, ja m’esteu votant.
Aquest és el terreny de joc electoral i conceptual de què està feta la política en els temps que corren als països democràtics. Ahir mateix, el PP va anunciar que esmenarà la llei d’amnistia amb un text que digui que seran dissolts els partits que promoguin referèndums il·legals i que es recupera el delicte de sedició per aconseguir així “el rearmament de l’Estat”. Com veuen, “rearmar l’Estat” és el concepte a retenir. La sobreactuació popular és tàctica (la seva esmena a la totalitat serà derrotada), estratègica (es presenten com l’únic partit d’estat, els socialistes el desarmen) i patètica, perquè aquest “rearmament” ha de servir perquè l’Estat s’enfronti a independentistes que van desarmats, o que no tenen més arma que el vot i que, per cert, ara mateix tenen unes perspectives electorals que no fan preveure una gran ofensiva, precisament.
I el més trist és que de causes per salvar els països tal com els hem conegut la realitat n’és plena, com ara preservar l’estat del benestar, o lluitar contra la crisi climàtica, però esclar, és més fàcil crear un ninot dolent molt dolent i fer viure la gent en la foscor de la por que enfrontar-se als interessos econòmics. A part que no tot rau en salvar un passat normalment mitificat, sinó en presentar una proposta de futur que tregui el millor de nosaltres mateixos. Però ni en saben ni ho volen.
