La trifulga de Vox
El grup parlamentari de Vox del Parlament de les Illes Balears ha protagonitzat un episodi que podria qualificar-se de viatge enlloc. Després d’un sonat “Jo t'expulso a tu, tu m'expulses a mi”, les coses, aparentment, han tornat on eren abans de la baralla. A simple vista, la feta ha quedat en una mena de dansa bufa per veure qui la té més llarga, un espectacle poc professional, que ni ells mateixos han estat capaços d'aplaudir. Ha encuriosit contemplar com alguns 'Terra plana' han circumval·lat tota l’esfera, com un cuc que s'enrosca sobre si mateix, per no perdre la cadira. Geometria esquizofrènica. Però, així i tot, el desenllaç de la trifulga ha resultat igualment edificant, malgre lui.
L’episodi ha servit per desempolsar un principi bàsic de la democràcia parlamentària que molt sovint s’oblida: la no existència del mandat imperatiu, que recull expressament l’article 67 de la Constitució Espanyola. Sota aquest axioma, la relació entre els electors i els congressistes i diputats és específicament la que es coneix com a mandat representatiu, que abasta més enllà del conjunt de persones que els han votat. Des del mateix moment que ha estat elegit, el representant electe es converteix en depositari de la voluntat sobirana i, en conseqüència, en defensor dels interessos generals del conjunt dels ciutadans i no tant dels particulars dels seus electors.
La independència formal del grup parlamentari respecte del partit –que ha estat en el quid de la qüestió en la disputa entre ultradretans de Vox– es basaria en aquest principi de representació. De fet, la Constitució diu dels partits polítics que “expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política”, però no diu que siguin instruments de representació. És evident que a la pràctica no és així i els partits imposen les seves decisions sobre el 'seu' grup parlamentari. Aquest predomini dels partits, segurament, té l'origen en la manca de cultura política amb què s'inicià la transició democràtica, després d'una dictadura de gairebé quaranta anys, i es consagra en una llei electoral que només preveu llistes tancades. Per ventura, la rigidesa del sistema electoral espanyol resulta anacrònic per interpretar la realitat social actualment existent.
Sense entrar en temes interns, que es desconeixen, el gir complet a la rotonda, fet per l’esquadra voxista amotinada, per tornar per on venien, no s’ha produït per un convenciment mutu, ni per una empatia sobtadament recuperada, sinó per imperatiu legal. El plom dels principis democràtics ha fet evident l'absurd del que es pretenia. Com si algú els hagués dit que no podien trossejar la representació que els havien atorgat els ciutadans sense pagar-ne les conseqüències, un recordatori que no són res sense els electors. Però, pensar que els principis de l’extrema dreta coincideixen, realment, amb els principis de representació democràtica seria bastant ingenu. La realitat és que varen començar a fer marxa enrere quan varen quantificar les 'conseqüències' en relació amb els interessos i s’adonaren que a l’operació tots hi sortien perdent, el partit es quedava sense grup parlamentari i el grup parlamentari, fora del pacte de governabilitat signat amb el PP i sense president del Parlament. Un lose-lose de llibre. En conseqüència: “Ara diu blat, ara diu ordi”.
Tanmateix, no es pot menysprear el rerefons ideològic de tot aquest assumpte. La política, des de la Revolució Francesa, és laica, lligada a la terra. Popularment es diu 'baixar al fang', en referència a la idea d'enfrontar les tasques més difícils i desafiadores. El subjecte de la política és la gent, els ciutadans de les nacions que conformen l’Estat, articulada en la idea de 'sobirania nacional'. La ideologia és pluja, que pot regar la política, però no és el principi d’autoritat, aquest es troba a la base social i va de baix a dalt. Alguns partits poden ser confessionals, però la política és laica. Confondre aquesta escala de valors porta a actituds autoritàries.
En el primer versicle de l'Evangeli de Joan hi trobam que “al principi existia la Paraula. / La Paraula estava amb Déu / i la Paraula era Déu”. Aquest és un principi teocràtic, no democràtic. Però il·lumina a molts que es creuen posseïts d’una potestat de classe o de grup que els habilita per exercir l’autoritat sobre la resta, interpreten la 'Paraula de Déu' evangèlica com a font de jerarquia política. Actualment, moviments ultraortodoxos, com els evangelistes, els haredim i teocons i organitzacions secretes tipus El Yunque influeixen de manera determinant en la política de la dreta més radical. Són aliment del negacionisme, de teories conspiranoiques i de fakes, que han convertit algunes esferes de la vida quotidiana en un vertader malson per a molts i en un cant tribal en favor de la ignorància.
Nuñez Feijóo i Abascal, el PP i Vox, sovint parlen de dignitat per diferenciar-se del govern de Sánchez, com si la dignitat a ells els vingués de mena i estigués lligada a aquell principi evangèlic. La dignitat, en política, no plou del cel, sinó que està lligada a la terra, a la defensa del bé comú i de la convivència. Hi ha una antiga dita popular que diu que “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. És evident que senyor ho pot ser tothom, però els porcs d’aquesta terra són negres.
