En aquest moment en què cap territori dels Països Catalans té un govern sobiranista, o almenys amb participació sobiranista, quin és el panorama de les respectives polítiques lingüístiques?
El País Valencià pateix la situació més sagnant. El PP valencià sempre ha estat el més grollerament espanyolista i frenèticament antivalencià, i només li va faltar l’excusa de Vox –ai, els pactes obliguen, ja ho sap vostè– per llançar-se decididament a la política lingüicida que sempre havia volgut perpetrar. L’ofensiva és total: canvis normatius per eliminar qualsevol requisit de valencià, agressió permanent contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tancament de l’oficina de drets lingüístics perquè els valencians no puguin ni protestar, i una política educativa planificada per fer desaparèixer el valencià de les aules. Aquí van tenir un important revés amb la fallida consulta sobre elecció de llengua a l’escola, quan la societat valenciana va donar un testimoni colpidor per mostrar que el país existeix i resisteix. Però la guerra contra la llengua continua per terra, mar i aire, perquè el govern valencianocallant de Mazón només viu pensant com pot fer més mal. Per descomptat, en aquesta tràgica etapa s’ha enterrat qualsevol iniciativa d’intercanvi cultural amb les Illes Balears i Catalunya. El programa Lletres Compartides sobreviu (de moment) perquè al País Valencià el gestiona l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però la Declaració de Palma ja no és més que el bell record d’un no nat. Sort, una vegada més, de la persistència de la societat civil valenciana a defensar els seus drets, que gràcies a la pressió de les entitats va revertir la prohibició de les revistes en català que havien executat diversos governs municipals del PP-Vox. Això i el referèndum en educació ens mostren que no hem de defallir mai i picar pedra sempre, perquè el futur està difícil, però no està escrit.
Les Illes Balears presenten una situació més complexa. La inauguració del govern Prohens, de nou amb l’argument dels pactes amb Vox, va mostrar una hostilitat clara contra els tímids avenços en normalització lingüística que s’havien fet durant l’etapa anterior, començant per la liquidació de la Direcció General de Política Lingüística, la supressió de qualsevol referència a la defensa dels drets lingüístics, i el Pla pilot de segregació lingüística a les escoles que, com en el cas valencià, ha estat contestat per la societat de les Illes Balears amb un saludable menyspreu. També vam patir prou amb el somni humit de Vox de crear una oficina de defensa de l’espanyol, però aquí Prohens s’ha apuntat un punt cada vegada que, a canvi d’altres concessions, ha aconseguit que Vox no li retiràs el suport si no creava aquesta oficina. Mentrestant, l’Institut d’Estudis Baleàrics manté estructura, personal i programes, i continua fent més o menys el mateix que feia amb l’anterior govern. I, per ser justos i honestos, hem de reconèixer que els actuals gestors de l’IEB són més diligents i dinàmics que els que van regir l’entitat durant la segona legislatura de Francina Armengol. Amb aquest equilibrisme, Prohens aconsegueix garantir-se la pau amb els sectors culturals que es beneficien de les ajudes de l’IEB. Als consells insulars l’estratègia és semblant a la de l’IEB, tot i que el de Menorca està capitanejat pel líder del gonellisme més grotesc. Pel que fa a la projecció exterior i a la relació amb els altres territoris, la relació amb el País Valencià és inexistent pel que ja hem explicat abans i, en canvi, amb les entitats públiques catalanes dedicades a la llengua es mantenen algunes vies de col·laboració. Sense ganes però sense hostilitat. El PP balear persegueix una aparença de normalitat intentant evitar incendis lingüístics, mentre que no fa res, o fins i tot actua en contra, per garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants.
M’he allargat massa i no puc dedicar l’espai que m’agradaria a analitzar la política de la Generalitat i de tot l’ecosistema públic català de suport a la llengua i la cultura. El govern Illa es va estrenar amb dues iniciatives ben vistoses: elevar la Direcció General de Política Lingüística al nivell de Conselleria (al revés de les Illes Balears) i, ja dins enguany, presentar el Pacte Nacional per la Llengua. Déu n’hi do, el relat és positiu i la música és agradable. I justament això revela l’estratègia: treballar en positiu pel català, però defugir qualsevol terreny minat i la més mínima confrontació.
En això, i aquí és on volia arribar, hi ha un obscur paral·lelisme entre els governs Illa i Prohens. Encara que les seves motivacions siguin antitètiques, Catalunya i les Illes Balears coincideixen a evitar l’abordatge dels drets lingüístics, que és el pinyol d’una política lingüística amb unes mínimes capacitats de fer front a l’emergència lingüística. Sense garantir els drets lingüístics, i això vol dir enfrontar-se als qui els vulneren, és impossible revertir la desigualtat que les lleis i els jutges espanyols no fan més que apuntalar. Uns perquè no hi creuen i els altres perquè ho temen, el port d’arribada és el mateix: anem fent cosetes amables, amb més o menys convicció, que la vida ja té altres problemes més importants. I qui dia calla, any empeny.
