Neus Canyelles: "Si ens haguessin dit que ens passaríem el dia posant corets a tot, ho hauríem trobat molt cursi"

PalmaAllà on el desconcert es troba amb la lucidesa: aquí transcorre la literatura de Neus Canyelles (Palma, 1966), que acaba de publicar nou llibre, el conjunt de relats Sales d’espera (Empúries). En un d’ells, reconeix que no és gaire amiga d’haver de fer promoció dels seus llibres, però com que ja és el desè que publica, afirma que s’hi ha mig avesat. “És curiós, però”, comparteix, “que els deu llibres que he escrit, tots junts a la prestatgeria no fan ni un pam. No sé fer llibres llargs”. 

A Desconcert, el tercer conte del llibre, deis que parlar de la vostra obra us fa vergonya. “Però ara la vida d’un escriptor s’ha convertit en una sèrie de compromisos que no es poden deixar de banda, i et pots trobar contestant qualsevol pregunta inimaginable i llegint comentaris estranyíssims sobre el que està imprès en el teu volum de relats”. Com duis la promoció d’aquest nou llibre?

— [Riu] Bé, de moment bé perquè acabam de començar [Riu]. A veure, ho duc com puc. Ma mare tenia una frase que em feia molta de gràcia, solia dir “si no es necesario, no”, i a mi m’agradaria que tot això no fos necessari. Però ja m’hi he acostumat. Potser a altra gent li encanta, n’hi ha que em diuen que només per fer tota aquesta part els agradaria escriure, i jo els dic que ja la podrien fer per mi. Per sort el meu editor, que és molt bona persona i em coneix, ja sap com som. I ho accepta.

Una vegada més, hi ha una sèrie de conceptes que travessen tot el llibre, com passa amb els anteriors que heu fet, mal siguin relats independents: la solitud, l’angoixa, el desconcert. I són conceptes que també travessen el nostre temps, no només la vostra escriptura i experiència. 

— No ho havia pensat mai així. Per mi és una manera de veure el món com si no entenguessis res, és des d’aquesta posició des d’on jo escric i visc. Des de l’astorament que provoca no poder entendre allò que passa al teu voltant, i de cada vegada ho entenc menys. Potser és cosa de l’edat, però podria ser a l’inrevés, que com més gran et fas més capacitat d’entendre tens. En el meu cas no. I no només no entenc res, és que de cada vegada m’interessen menys coses. 

Quines són les que no us interessen gens?

— Les xarxes socials, per exemple. Ni en tenc ni en tindré. Per començar, perquè em fa peresa: som una persona molt peresosa, i ja sé que és un pecat capital [Riu]. I, a més, no m’interessa gens conèixer l’opinió de tothom sobre qualsevol cosa. Potser les xarxes són bones per algú, però jo tenc la sensació que formen part d’un món paral·lel que no té res a veure amb mi. Pens en quan jo era petita i anava al Sagrat Cor. Si ens haguessin dit que la gent es passaria el dia posant corets pertot, ho haurien trobat tan cursi! No entenc aquesta infantilització del món actual.  

Compensau el poc interès que us generen certes coses amb una enorme curiositat per explorar certs detalls quotidians que són els que donen peu als vostres relats i a les vostres històries, sigui la d’un familiar malalt a quilòmetres de distància o la de les dinàmiques d’una piscina pública. 

— Aquestes coses que escric deuen ser les poquíssimes que m’interessen, que m’importen, les que consider que mereixen ser contades. Sempre em fix en coses petites, com per exemple en el darrer article que vaig escriure, que es titulava Escapar. Tot venia de quan vaig anar a comprar uns passatges, que la meva germana m’hi va acompanyar, i em vaig fixar que tot eren cartells d’escapada aquí, escapada allà… I vaig començar a pensar en això d’escapar, i ho explicava a l’article, que venia d’això. Quan la meva germana el va llegir em va dir que ella no n’havia vist cap, de cartell d’aquests! [Riu]

En el cas d’aquest darrer llibre, allò que ho lliga tot és aquesta sensació d’espera amb què conviuen tots els personatges. Hi ha alguna sala d’espera explícita, però és com si la vida de tots ells transcorregués en una de metafòrica. 

— És que jo pens que vivim així, entre l’espera i la desesperança. I quan esperam, sempre esperam que arribin coses bones: no vas al metge pensant que et diran que tens un càncer, desitges que et diguin que no serà res. I això m’agradava, aquesta idea que hi ha diferents moments i sales d’espera al llarg de la vida. 

I què esperau, del món d’avui, del panorama actual?

— Supòs que això va amb el caràcter, i jo som més aviat derrotista, solc veure el tassó mig buit. No vol dir que no tingui sentit de l’humor, ni que no rigui molt, que ho faig. Però crec que des de la Segona Guerra Mundial no havíem tingut un panorama tan horrible com el d’ara. Potser és agosarat, però és que si t’hi fixes és amb tot. 

Com per exemple?

— Mira, això potser sembla un doi, però abans plovia molt i no per això estaves a ca teva morta de por. Jo record arribar a ca nostra xopa moltes de vegades, i ara cada vegada que plou estam en alerta. Hi ha alertes pertot! No sé si tot torna pitjor o si ens volen fer veure que ho és, però trob que tot s’ha complicat molt. I el mateix passa amb els nins, que ara els tenim hiperprotegits, no sé si els haurem d’arribar a tenir dins vitrines. Potser és conseqüència d’aquest món horrible on vivim, però jo li dic a la meva filla que ella és una supervivent. Segons els manuals actuals, jo ho vaig fer tot malament. D’embarassada, em vaig afartar de menjar pernil i de beure Coca Cola, crec que no n’he tornat a beure tanta mai!