Els tres actes de Carrasco i Formiguera
Primer acte. La resurrecció de la pell de brau-frau o com donar gat per llebre als catalans. Sant Sebastià, 17 d’agost de 1930. Capital de l’estafa dita Pacte de Sant Sebastià. Es troben republicans de la Península invertebrada. Volen espolsar la dictadura de Primo. Enderrocar la monarquia. Els la suen aquells catalans que seuen a taula, però sense Catalunya no hi ha República. Els pseudorepublicans espanyols juguen al mus: enganyar, amb cartes marcades. Són ludòpates del poder i addictes al nacionalisme loctite de Castella. Només un català els canvia les regles de joc. Ell juga a la botifarra (estratègia, visió, equip, lògica): Manuel Carrasco i Formiguera.
Els republicans placebo es posen nerviosos. Carrasco tira unes cartes que no volen veure: “Vàrem parlar clar i català i aquest fou el nostre èxit. A nosaltres no ens interessarà ni la revolució ni la república si conjuntament amb aquest fet de plantejar la revolució no es reconeix per endavant la personalitat del nostre poble”. Ala, lo que ha dicho! “Cal entendre el problema de Catalunya com un problema nacional, com un problema estatal, i que aquest problema es pot resoldre únicament a base del principi d’autodeterminació, o sigui, que han d’ésser els catalans amb llur voluntat lliure els definidors de l’esdevenidor de Catalunya”. Per la botifarra de Carrasco el pacte es condiciona al dret de l’autodeterminació. Els republicans espanyols diuen sí a tot amb salfumant propi de persones malaltes, dolentes.
Segon acte. El coitus interruptus català com una pròtesi d’impotència neuronal i física condemnada a viure en una rotonda d’hàmster de velocitat tragicòmica. Madrid, 21 d’agost de 1931. Un any després de Sant Sebastià: República del mus alcoholitzat. El president del govern, el galtes d’en Manuel Azaña, recorda el pacte: “Al final Carrasco Formiguera saca un libro escrito por él, creo, donde comenta la historia del Pacto y las cláusulas de lo convenido, nunca hasta ahora reducidas a escrito, y nos pide que le digamos si la transcripción que ha hecho es exacta. A mí no me lo parece enteramente, por ciertos giros de la frase, pero no digo nada, porque ya lo mismo da ”. El gatllebrisme, el trilerisme: “Lo mismo da ”. Es van passar pel forro dels pebrots del mus el pacte de 1930, l’Estatut de 1931, el retallat de 1932. I Carrasco allà. L’únic polític català que defensa íntegre l’Estatut votat amb un 99% de sí pel 75% dels catalans: “Mentre Catalunya no es doni una altra Constitució, l’única Constitució nostra és l’Estatut, expressió de la voluntat del nostre poble, únic sobirà dels seus destins. Jo defensaré íntegrament l’Estatut”. Carrasco va ser aplaudit pels nacionalistes bascos i gallecs; no pels catalans. Però és que reis de l’anticatalanisme, com Antonio Royo Villanova, del Partido Agrario, el van felicitar per la noblesa de la seva intervenció: “Vostè no fa com els altres, que diuen una cosa a Barcelona i una altra a Madrid”.
Tercer acte. El final sempre és el mateix: entre el sabre i la bomba. Entre el roig i el negre. Som el pernil atrapat entre dues llesques. Olor de sang. Barcelona, 22 de març de 1936. Carrasco fa un download al futur immediat: “A Catalunya no es podrà resoldre íntegrament cap problema mentre no es resolgui el seu problema nacional. Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent”, per això “hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”.
El 1936 apunten i disparen a Carrasco. A Barcelona, des del diari Solidaridad Obrera, de la CNT-FAI: “La Revolución ha de ser dura, y casi nos atreveríamos a decir brutal, con los individuos que, a pesar de su actuación netamente contraria a las esencias revolucionarias que presiden el momento actual, no se resignan a desaparecer por el foro y hacen gala de un descoco que no tiene calificativo. Como el caso relatado hay muchísimos. Ha llegado la hora de purificar los cuadros revolucionarios ”. El 9 d’abril de 1938 el maten finalment a Burgos els franquistes. Abans, Carrasco, treu de l’ànima feta paraules els seus delictes: “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure”. El certificat de defunció: “Falleció en despoblado por heridas de arma de fuego ”. La mentida de sempre. La veritat tràgica de sempre en tres actes: naixement, amor i mort.
