Tots ells, pocs i valuosos
L’ARA ens feia una pregunta a propòsit de la pel·lícula Llaman a la puerta, del director d’El sisè sentit (“en ocasiones veo muertos”), inspirada en la novel·la de Paul Tremblay. I era aquesta, que és la que ens fa fer l’obra: “A qui salvaries? A la teva família o al món?”
No és una pregunta gens complicada, com aquella altra: “Què salvaries? Una obra de Picasso o un senyor d’un país remot a qui no coneixes de res?” Aquesta potser provoca uns segons de dubte. Potser no. En tot cas, em sembla que les meves cinquanta millors amigues i jo ho tenim claríssim: “La meva família”. Que s’extingeixi el món, sí, però que jo continuï tenint-los a ells, tot i que sols i perduts. Això és en realitat viure perillosament. Viure amb la possibilitat de perdre’ls. Però al mateix temps viure amb el goig de tenir-los. “Jo estimo bojament”, et dius. Perquè va haver-hi un temps que potser no tenies ningú a qui estimar.
Què és la família? La que t’ha tocat, ascendent? La que has triat, inclosos els adlàters com els fills i els amics? Una barreja? La mare de la parella, que a poc a poc ha anat conquerint el teu cor? El fill que vas parir o que vas anar a buscar a un orfenat remot? Anorrearies el món sencer per la seva vida, esclar, però ¿llavors el deixaries sol en aquest món sencer sense la possibilitat de patir i gaudir per amor com tu mateix fas per ell? Mai podries renunciar als que estimes pel bé comú, i això t’inclou a tu. Tu també vols ser-hi. Aquesta pregunta de la pel·lícula, en realitat, se la va fer i se la va contestar, fa molts més anys, la protagonista de la novel·la d’Emily Brönte Cims borrascosos. Feia: “Pensar en ell omple tota la meva vida. Si el món desaparegués i ell se salvés, jo seguiria vivint, però si desaparegués ell i la resta continués igual, jo no podria viure”.
