Carla Gener
27/05/2022

“Torna’m a dir el seu cant”

3 min

Ha estat un plaer poder compartir taula amb persones com Ernesto Ekaizer, Rafa Mayoral, Daniel Raventós, Gerardo Pisarello, Cristina Gómez, Sebastià Servera o Pablo Jiménez. I tot i això, després de les converses que hem mantingut aquestes darreres setmanes entorn de la crisi monàrquica, del sistema i l'horitzó republicà, és avui que agafa més força que mai, la necessitat de República. Sobretot, després de conèixer que la impunitat que envolta la Corona permet al rei emèrit tornar a Espanya, com si la seva situació i tot el que l'envolta no anassin amb ell i, en canvi, a les Illes tenim exiliat un raper com Valtònyc per cantar-li. És evident que qualsevol de nosaltres no té els privilegis dels quals gaudeixen en general, i reflexionant sobre açò sempre em ve a la ment una cançó: “Ben cert sé que està podrida. Però és que, Siset, pesa tant. Que a cops la força m'oblida,torna'm a dir el teu cant”.

I és que aquesta estaca és no només la Monarquia. Aquesta estaca podrida, però que pesa tant, la que avui ens porta a moltes a reflexionar sobre la crisi, té diferents formes: corrupció, frau fiscal, patriarcat, capitalisme, església, feminicidi, de pobresa, de crisi migratòria, i un llarg etcètera.

Estam davant una crisi del sistema, aquell que s'alimenta de les desigualtats a tots els nivells per continuar enriquint sempre els mateixos i deixant enrere tots els altres. I aquesta estaca, per molt podrida que estigui, pesa tant que necessitem força per estirar. I aquesta força que necessitem per convertir una utopia en realitat moltes vegades és difícil de tenir. Hem normalitzat la violència amb la qual aquesta família ha tractat el seu poble. Però, per què ho hem normalitzat? Per què hi ha tanta inacció?

Perquè jo, que em vaig poder permetre seure i reflexionar sobre quin horitzó imagino i dedicar una estona a escriure aquestes línies, soc una privilegiada. Ja que avui no soc una dona de classe treballadora, de família monoparental que desitja que arribi el mes de maig per començar a fer feina, tot i que el seu cos encara li faci mal, en una feina de temporada, que li xucla hores infinites de vida a l'estiu i que la consumeix en preocupacions la resta de l'any, amb una depressió de cavall, que té fills al càrrec i a qui estan a punt de treure de casa perquè volen utilitzar aquell habitatge per a lloguer turístic. Aquí, en totes aquestes preocupacions i violències sintetitzades, hi ha la clau que permet sustentar tot aquest sistema: una censura constant en forma de diferents violències que ens incapaciten totalment per pensar més enllà d'on serem demà.

El fet que avui estiguem, encara, xerrant d'aquesta crisi monàrquica i de la república com un horitzó, moltes vegades utòpic, és que, en gran part, el poble està totalment desconnectat d'aquesta problemàtica. De qualque manera hem assumit que els poders fàctics són corruptes i abusen del poder, i ho hem anat constituint com aquell tarannà espanyol que tolerem en certa manera perquè, els nostres esforços estan posats en subsistir: fer feina, menjar, tenir una casa i amb un poc de sort, temps i doblers per un poc d'oci de qualitat.

Aquest sistema fa tant temps que està consolidat, que està fermat i ben fermat, el tenim davant trontollant i no ho veiem, perquè nosaltres trontollem més. Però per sort som unes quantes les que imaginem un futur diferent i aquest futur, ha de venir en forma de república.

Tanmateix, aquesta no es pot construir deixant de banda el sentiment identitari dels pobles. Ha de tenir com a eix principal la distribució equitativa de recursos i la depuració de corrupteles. Aquesta república que imaginem ha de replantejar la gestió de fronteres i de crisis migratòries. Deixar de militaritzar l'economia i de potenciar el conflicte. Aquest imaginari col·lectiu ha de venir de la mà dels recursos públics, de qualitat i per a tothom. Aquesta república ha de xerrar en pla a Menorca i en basc a Iruña. Ha de cuidar la infantesa de manera efectiva, i garantir la possibilitat que les famílies siguin entorns segurs a tots els nivells. Una política del treball amb la classe treballadora al centre, garantint una remuneració i unes jornades dignes, ha de deixar de ser utòpica. Aquesta república ha de deixar gaudir i defensar la vellesa i les seves pensions dignes per viure amb la tranquil·litat que la feina està feta.

Aquesta república necessita que tombem l'estaca, aquesta estaca en forma d'statu quo monàrquic i de tota la resta de formes que agafa. I aquesta estaca que ja estiren els jutges des d'Anglaterra i des de Suïssa, l'hem d'estirar també des de Menorca. Aquesta república que jo imagino, en definitiva, el que ha de ser és feminista.

Regidora d'Igualtat de l'Ajuntament de Ciutadella