Tòpics, vulgaritat i violència
Jorge Semprún explica a La escritura o la vida que, quan va sortir del camp de concentració nazi de Buchenwald, es va trobar amb dos tipus de persones que no volien conèixer l’horror que havia viscut: unes evitaven fer-li preguntes i d’altres demanaven coses superficials de l’estil “què, va ser dur, eh?”. Aquest darrer tipus de persones demostra que els tòpics i la vulgaritat són una manera sibil·lina d’exercir la violència. Hi ha persones a les quals no puc acusar directament d’agredir el meu cervell, malgrat que ho facin. Semblen educades, però cerquen víctimes per alimentar la seva estupidesa supina.
Hi ha una sèrie de discursos baraters sobre la vida, el pas del temps i la mort que són porqueria, l’equivalent dels aliments ultraprocessats del pensament. “Escolta el teu cor” (no sigui cosa que facis un raonament massa sofisticat), “lluita pels teus somnis i els aconseguiràs”, “la vida és així”, “la mort ens afecta a tots per igual”, “el temps no perdona”... I no puc continuar perquè m’està agafant fins i tot mal de cap.
Després hi ha les frases prefabricades dels polítics que tots, sense excepcions, diuen com si fossin haikus profunds que desvetllen el sentit del servei públic, com si fos alguna cosa més enllà de tenir el poder per fer el que vulguis. Un aclariment per als polítics, que són molt més prosaics que no poètics: un haiku és un poema breu d’origen japonès, de tres versos i 17 síl·labes, que expressa una emoció sobre la natura o un instant concret.
“Ens ocupa i ens preocupa”, “lliçons, ni una”, “dato mata relato”, “el veig nerviós”, “crear sinergies”... Aquestes absurditats són una forma de violència mental, no només per a qui escolta, sinó també per a qui no és capaç d’elaborar un discurs amb arguments que vagin més enllà del llenguatge dels lloros.
En aquests termes, només queda lloc per a la dissociació. Per això, podem estar segurs que el debat, polític o no, ha mort i que la verborrea sorda i il·lògica ha ocupat el seu lloc. En lloc d’escoltar, molta gent aprofita que l’altre parla per pensar quina serà la següent ‘perla’ que amollarà. És tan esgotador que és comprensible que hi hagi persones que optin pel silenci. Si ja no hi ha res a compartir més enllà de les frases fetes, és millor no gastar saliva i invertir les energies en coses més interessants.
Si m’hagués trobat Semprún a París l’any 1945, li hauria fet una pregunta: “Com estàs?”.
