OPINIÓ
Opinió 06/03/2020

Top-models

4 min

PeriodistaQuan som conscients de les coses, o de determinades coses, les persones podem condicionar la nostra manera de parlar. I, tanmateix, conscients o no, és pràcticament inevitable que intervengui en les nostres opcions lingüístiques la imitació. Parlam com ho hem vist fer sempre, i parlam també per sentir-nos part d’un grup, d’un col·lectiu, d’una comunitat.

És evident que imitam, escarnim els nostres iguals, però encara ho és més que hi ha persones que, per la seva professió o pel seu estatus, esdevenen models lingüístics. Els models lingüístics més quotidians són els pares. Els tenim cada dia i ens ocupen gran part de les nostres hores, quan som infants. Sigui com sigui, però, resulta que avui són milers les famílies de pare i mare catalanoparlants que es mostren incapaces de transmetre la nostra llengua als seus infants amb la mateixa qualitat amb què ells mateixos la parlen. Conserven fonètica i estructures genuïnes, però no conceben com a ‘interferida’ la manera com parlen els seus fills, i no la sancionen, no la corregeixen, no la modulen. A banda, sembla com si, a més, haguessin perdut l’autoritat lingüística que podien tenir els seus pares.

Però no són ells, els top-models de la llengua. Els qui fixen modes, costums lingüístics, fonètica... són, primerament, els docents. M’he fixat, des de fa anys, que molts d’infants que comencen a parlar a la vila ho fan amb la ela castellanitzada, aquella que anomenam afectuosament ‘bleda’. Vaig arribar a pensar que hi havia alguna limitació articulatòria que feia que no començassin a fer la ela nostrada fins que eren un poc més grandets. No fa gaires setmanes vaig coincidir amb un infant natural d’un poble del Principat que no devia tenir més de tres anys i, oh, meravella, resulta que feia les eles com sempre les hem fetes nosaltres. Què ens falla, idò? Segurament els top-models de les escoles, una gran quantitat de mestres i professors que es planten davant grups classe de 25 alumnes i llancen impunement contra els seus alumnes tracalades d’objectes contundents com ara un ‘Mayorca’, un ‘diyous’, un ‘cambi’, un ‘possar’ o un ‘catarà’ que en arribar a les orelles en plena formació dels infantons es multipliquen exponencialment i esdevenen, ara ja sí, una norma social.

L’altre gran top-model lingüístic són els mitjans de comunicació i els professionals que hi fan feina exposant una manera de parlar, o d’escriure, que sovint està terriblement interferida o, en el millor dels casos, mostra una concepció errònia i erràtica d’allò que hauria de ser l’estàndard o el model neutre de llengua. Aquesta setmana comença a l’Escola de Mallorquí de Manacor un curs monogràfic que abordarà els usos, l’aproximació a l’estàndard i el model de llengua en els mitjans de comunicació de casa nostra. Periodistes, lingüistes i gestors de mitjans de comunicació hi conversaran entorn de les fites assolides i les oportunitats perdudes pel que fa a la presència i la qualitat de la llengua en els nostres mitjans de comunicació.

Més enllà del model triat (o no triat, que encara és més dramàtic) també és preocupant la incidència que tenen els nostres mitjans avui dia en la població. IB3 ha arribat a les nostres pantalles en plena era digital i enmig del maremàgnum de les desenes (centenars, ja?) de cadenes a les quals podem accedir de manera gratuïta a través de la TDT i pagant a través de plataformes de telefonia. Si a això hi sumam el fet que la televisió autònomica d’aquí sembla voler competir més amb TV3 que no complementar-la (des de fa anys els illencs veim la mateixa TV3 que veuen els eslovens, els coreans o els panamenys), el desastre comunicatiu pren dimensions bíbliques. En descàrrec seu podem dir que ja no hi hem de veure westerns en espanyol i que s’hi han pensat i programat produccions de mèrit que ens dignifiquen com a poble, que, malauradament, contrasten amb un marc referencial clarament esquarterador del país i, a la fi, espanyolitzant. Pens en la línia dels informatius, però també en els referents que serveixen per formular les preguntes de determinats programes-concurs.

Però no és sols allò públic el que configura el nostre entorn mediàtic. Les capçaleres de la premsa forana aguanten el tipus com poden, i el degotís de desaparicions és lleugerament compensat pel naixement de publicacions digitals. Després d’anys de presència d’un diari en català a Mallorca, el Diari de Balears, sustentat sota el paraigua del Grup Serra, cedí el pas a l’ARA Balears. Són dos models de periodisme molt diferents, dues concepcions d’ajudar el país ben distants. La consolidació més forta de l’estàndard escrit fa que ni en un cas ni en l’altre hàgim de lamentar desastres majúsculs pel que fa al model lingüístic triat. L’únic emperò és que l’ARA Balears, superades dificultats i superats entrebancs, ara pugui ser només un setmanari, havent entrat, com som ja, en plena era digital, en què les capçaleres de paper cedeixen inexorablement el pas als portals virtuals d’informació. Perduts en aquest maremàgnum, de quin model ens podrem nodrir els catalanoparlants d’aquí a pocs anys? La normalització de la llengua catalana no serà, en cap cas, possible, si no disposam d’una xarxa comunicativa (pública i privada) que transcendeixi l’àmbit de reserva indígena (una tele entre cent per als mallorquinets, un diari que surt cada setmana, una trentena de revistes de poble) i l’esperit resistencial. Com ho farem?

stats