‘The Fascist Playbook’

Una de les meves millors escoltes d’aquest passat estiu ha estat Bukele: el señor de los sueños, un pòdcast emès originalment el gener del 2024 i produït per Radio Ambulante Studios, responsables de dos altres pòdcasts indispensables, com són Radio Ambulante i El Hilo. De fet, són els presentadors d’El Hilo, Eliezer Budasoff i Silvia Viñas els que narren l’auge de Nayib Bukele, com es va convertir en president d’El Salvador i com, lentament i de manera sistemàtica, va anar esbucant qualsevol obstacle i contra-pes institucional per no haver de retre comptes davant ningú i convertir-se en un exemple de manual de com la pèrdua de fe en les institucions democràtiques acaba precipitant el vot de cap a líders de la dreta populista com ell. 

A la descripció del pòdcast ho resumeixen molt bé: "Una figura emblemàtica de la nostra era: la d’un publicista que va arribar a la presidència i va aconseguir convèncer una societat que l’única manera de resoldre els seus problemes era entregar-li un poder sense límits. Com s’arriba al punt en què les promeses de la democràcia ja no importen?". És una pregunta important, una pregunta crucial, és la pregunta que toca fer-nos ara. 

Perquè Nayib Bukele es l’estereotip del nou bro totalitari, aquell que pensa que l’estat democràtic i totes les seves institucions són poc “eficients” i que els temps demanen solucions expeditives i atrevides, solucions teòricament impopulars, però que en realitat sintonitzen perfectament amb els instints baixos del ciutadà comú, un calc de l’esperit disruptiu tan propi dels nostres grans gurús tecnològics, disposts a enfonsar sectors productius sencers en nom de la innovació (i d’incrementar la seva riquesa personal). I els productors del pòdcast encerten de ple a l’hora de tractar Bukele, no com un exotisme local, sinó com el paradigma d’una nova onada de líders, de cada cop més desacomplexats a l’hora de mostrar la seva naturalesa dictatorial, que s’estan imposant a occident i a qui una part de la població sembla del tot decidida a entregar un poder sense contramesures. 

Tots sabem cap on condueix tot plegat, també que això significarà un patiment innecessari i absurd, sobretot per aquells més vulnerables; i, així i tot, sembla inevitable. Potser l’únic que podem fer és dir les coses pel seu nom i començar a observar i assenyalar on acaben els experiments com el de Bukele, que per ara ja ha modificat la constitució per permetre la reelecció de forma indefinida del seu president, mentre als Estats Units la pregunta és com s’ho farà Trump per perpetuar-se en el poder. Que ho intentarà, ningú no ho dubta. El més trist, en tot cas, és que si ho aconsegueix serà amb la complicitat d’una part (important) de la població, a qui potser caldria recordar-li una dada important: la majoria de règims totalitaris arriben al poder gràcies a una combinació de mecanismes electorals i mètodes coercitius. És el primer el que els fa sentir legitimats per desplegar els segons i posar en pràctica el llibre de jugades feixista. Estaria bé, per una vegada, no picar l’esquer.