La teva por
Davant d’aquesta crisi democràtica que vivim en els darrers anys, sobretot amb aquest ascens de la dreta populista –o del populisme prefeixista–, la pregunta és més que evident: com hem arribat fins aquí? La veritat és que la crisi s’endevinava des de feia dècades, i, per molt que sempre n’hi ha que ja apuntaven a aquest problema, perquè veien feixisme pertot, ha estat la mateixa classe política la que ha adobat el terreny perquè ara hi surtin tots aquests fruits verinosos. La democràcia, ja ho sabem, és dèbil, o almenys, per defensar-se, no sol fer el mateix que fan les dictadures, per molt que és l’ànsia o enyor dictatorial el que ha donat ales a la neodreta: el seu discurs és més antic que l’anar a peu.
Sempre hem tingut por, sempre ens hem sentit amenaçats i precaris, sempre hi ha èpoques de crisi que apunten en l’horitzó, però ara sembla que fins i tot les pors més inversemblants estan justificades (crisi demogràfica, climàtica, cultural, obsolescència laboral, etc.).
A les xarxes socials ho comprovo cada dia: gent que tenia per sensata i lúcida s’apunta a aplaudir els polítics xenòfobs, o a criticar els polítics de tota la vida que sí, ens han decebut totalment (ja sigui amb la independència o amb els ajuts a la dependència). Els discursos sobre el ‘barco de rejilla’ són molt vells, i a les societats tancades i tradicionals abans es pronunciaven en veu baixa, tot i que ara hem vist que tothom s’ha desinhibit.
La política de tota la vida no ha sabut ni donar una resposta ni fer-nos entendre quines eren les alternatives sensates fins i tot a la seva pròpia ineptitud. Una barroeria que ara es mostra també a l’hora de fer-li front; semblen més preocupats pel que pugui passar amb els seus partits i cadires que no pel destí de la democràcia o d’una ciutadania que, encara que voti ‘malament’, no mereix tanta estafa. Ara que ve la dreta més rància i covarda també arribarem allà mateix: no sabran fer res del que prometen, i tot quedarà en discursos, consignes, quatre expulsions d’immigrants de cara a la galeria, corrupció encara més desvergonyida i aldarulls al carrer dels seus opositors.
Una decepció simètrica a la del populisme d’esquerres, que va arribar fins a la vicepresidència espanyola i que encara té ministeris, no ho oblidem; probablement, l’una va obrir el camí que l’altra ha tingut més transitable. Quan les mentides s’han fet tan grosses que ningú pot escoltar res del que diuen sense que li caigui la cara de vergonya, el que més fort crida té tots els punts guanyats. Tant de cinisme, doble pensar, retòrica buida, tants de progressistes amb moralina de superbs i alhora fent milions amb collonades, tots aquests són els responsables que al final es vulgui fer alcalde al borratxo del poble, perquè almenys ha tingut el coratge de dir que el rei anava en pilotes. És sobretot un fracàs de la dreta civilitzada, que mai no ha acabat d’existir, però també d’un progressisme que ha abandonat les classes mitjanes per concentrar-se en batalletes culturals i identitàries que no serveixen més que per créixer a l’ombra de les subvencions.
