Una teoria simple
Dos dels problemes més greus que tenim a les Balears –a més de la massificació turística– són sens dubte el preu de l’habitatge i l’obsolescència de bona part l’Administració pública. D’aquí que les dues grans lleis que impulsa el Govern en duguin el nom, encara que puguin servir per satisfer altres interessos o siguin contraproduents. En tot cas, encara que les realitats sempre són complexes i les teories i casuístiques que les expliquen són múltiples, hi ha un fet molt simple que es troba tant com a factor agreujador del problema de l’habitatge com de l’envelliment de l’Administració.
Se m’ocorr pensar que una qüestió de cicle generacional explica en part aquests problemes. D’una banda, els que varen poder construir una segona residència a les Illes ho varen fer preferentment entre els anys 60 i 70. Varen ser els anys de la major urbanització arran de mar i a tota mena d’urbanitzacions. I el cicle vitalici fa que cinc o sis dècades després hi hagi la major venda d’aquests habitatges sovint per poder repartir una herència. També hi ha demanda amb doblers, però només facilita la venda, no soluciona el problema de l’habitatge ni tan sols als hereus.
L’Administració, per la seva banda, va tenir el creixement màxim als anys 80. Així que també per cicle vital ara té l’abandonament màxim de les tasques: per jubilació i, de fa anys, per cansament amb l’envelliment conseqüent.
Ara bé, aquesta teoria generacional tan simple ni explica els problemes i sobretot no serveix per justificar-los. Una societat madura ha de preveure les conseqüències dels cicles vitals i posar mesures valentes per evitar que tenguin efectes devastadors.
