PalmaL’esclat violent a les acaballes de la darrera i exitosa manifestació convocada amb l’objectiu d’aconseguir menys turisme, més vida, és un indicador més de tot un seguit de polítiques contradictòries implementades, de manera simultània, a la nostra Comunitat Autònoma. Quan la CAIB es va constituir (1983) va assumir, entre d’altres, competències en urbanisme i ordenació del territori, però l’Estat es va reservar les cartes que podien condicionar, directament o indirectament, els plans urbanístics i territorials: política econòmica, fiscalitat, justícia, policia i grans infraestructures interautonòmiques, entre elles la xarxa de distribució energètica i els ports i aeroports d’interès general. Des d’aleshores els objectius de les polítiques implantades per totes dues administracions no han estat sempre coincidents.
La primera llei que va aprovar el Parlament de les Illes Balears va ser la que permetia a la nostra cambra legislativa protegir àrees naturals amenaçades per noves urbanitzacions (la Llei 1/1984) i, dues setmanes després, la va aplicar al cas del Trenc (la Llei 3/1984). Tot un seguit de proteccions singulars varen seguir el Trenc que, com si fossin actuacions de bombers, anaven apagant els focs urbanístics quan començaven a flamejar. El pla general contra els ‘incendis urbanístics’ va ser la Llei d’Espais Naturals (LEN) del 1991, que prohibia urbanitzacions noves a una tercera part de l’Arxipèlag, la que presentava valors naturals més destacats.
Vuit anys més tard, el 1999, les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT) acabaven de reblar el clau i posaven un topall a la possibilitat d’expansió de la urbanització, alhora que prohibien urbanitzacions noves desconnectades de les existents i a tot el litoral encara no urbanitzat. Aquestes i altres mesures de caràcter urbanístic i territorial han fet que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears sigui la que més mesures de contenció del creixement urbanístic ha aprovat. Però fixau-vos que dic ‘mesures de contenció del creixement urbanístic’, no mesures de ‘contenció del creixement’.
L’Estat, en paral·lel i sovint contradictòriament amb objectius com els de la LEN i de les DOT, ha duit a terme decidides polítiques a favor del creixement. Ha obert de pinte en ample les portes a la inversió amb polítiques de caràcter financer i hipotecari que, finalment, han gentrificat gran part de les Illes Balears. El resultat, entre d’altres, ha estat un fort encariment de l’habitatge i la consolidació del rendisme com a forma més llépola i lucrativa d’acumular guanys. Per implementar aquesta política calien incentius i reclams per a inversors, turistes i visitants i, per això, els aeroports són les peces clau. Així que, el 2001, s’aprovaren els plans directors dels aeroports de Palma, Eivissa i Menorca que, en executar-se en diferents ampliacions, han anat assolint rècords d’activitat i passatgers any rere any. Una política paral·lela a la dels ports d’interès general, especialment als de Palma, Maó i Eivissa, que han anat ampliant contínuament la capacitat de mobilitzar mercaderies, camions, cotxes, passatgers i, especialment, creuers. Pel que fa al subministrament energètic l’Estat ens ha connectat a les xarxes peninsulars mitjançant un gasoducte (2009) i un cable elèctric (2012), amb la qual cosa les nostres illes han deixat de ser-ho des del punt de vista energètic tot integrant-nos a les xarxes de subministrament continentals, gràcies a aquestes connexions ja podem consumir gas algerià i energia nuclear.
Les diferents administracions i governs de la Comunitat Autònoma quasi mai han plantat cara a aquesta embogida escalada d’infraestructures, el crònic dèficit fiscal ha servit d’excusa perfecta per acceptar aquestes inversions de l’Estat encara que agreugin la tensió territorial de l’Arxipèlag. La CAIB també ha col·laborat en aquesta cursa cap al col·lapse tot signant convenis amb l’Estat per tal d’aconseguir finançament per fer dessaladores i autopistes o participant, per iniciativa pròpia, a tota fira nàutica o turística es fes (“¡Más madera, que es la guerra!”, diria Groucho Marx).
És a dir, l’Estat, coordinat amb els governs autonòmics i insulars, ha controlat, afavorit i animat els fluxos d’entrada a la CAIB de persones, capitals i de l’energia necessària per al consum d’empreses, residents i turistes. Per part seva, la Comunitat Autònoma ha ordenat, o intentat ordenar, la gran inundació que quasi mai ha qüestionat. Amb aquestes polítiques simultànies i contradictòries la tensió territorial, efectivament, està servida i, com diu la crida a la darrera manifestació: “Mallorca, al límit”. La violència de la manifestació del passat 26 de juliol, més enllà dels tics franquistes de la policia, és la prova més evident que ja hem sobrecarregat el territori i hem arribat al límit. Quan l’olla bull i es manté la tapadora ben tancada, tard o d’hora, explota.
Els partidaris de la llibertat empresarial, de la ‘llibertat dels llops’, diran “idò cal destapar l’olla per tal que no exploti”, traduït això vol dir derogar la LEN, les DOT i el que calgui, reescriure la història de protecció urbanística inaugurada al Trenc. Doncs no, aquí el que cal és protegir-nos de les polítiques classistes, de la gentrificació i dels fluxos inversors que ens envaeixen: limitar el turisme, limitar els preus de compra i de lloguer dels habitatges, no invertir més en ampliacions dels aeroports i posar topalls a la seva capacitat anual de moviments, no deixar entrar més cotxes, limitar i condicionar les noves inversions, gravar fiscalment els grans tenidors, reduir i limitar el lloguer vacacional... Traduït: destensionar el territori i apostar pel decreixement sostenible i abandonar definitivament l’oxímoron del creixement sostenible; baixar el foc de l’olla per tal que cogui lentament i tothom pugui gaudir de la flaire d’un bon cuinat.
