Un dels esports preferits dels intel·lectuals, pel que estem veient, és posar-se en contra del que agradi a les masses. El que menys es deu perdonar a Christopher Nolan no és el seu cine, sinó que aquest agradi, faci caixa, i al mateix temps compti amb el prestigi de bona part de la crítica i de l’Acadèmia.
Nolan fa un cinema sofisticat i alhora popular, espectacular i saberut, molt lligat a una tradició que prova sempre de refer i reinterpretar, en la línia de Tarantino, però sense tanta ironia ni caure mai en la farsa sangonosa i paròdica. En tota evolució d’un determinat art apareix un Nolan, com abans, en la literatura, havia aparegut un Borges, algú capaç d’escriure-ho tot i reinterpretar-ho tot en una línia personal i alhora accessible per al gruix del públic. El cinema, per sort, continua sent cultura per a les masses, o cultura popular, i Nolan sap que no roda les seves pel·lícules per als museus sinó per a les butaques buides i els comptes de resultats, i per això hi posa tota aquella retòrica –i música– i el càsting de guapos i guapes que toqui en cada moment per al goig dels ulls dels espectadors.
No té gaire sentit estar-hi a la contra per no sé quines raons erudites, certes ‘traïcions a l’esperit homèric’ o fins i tot des de lectures que pretenen ser més polítiques que estètiques, o com si atacant-lo des de la moralitat –el rol de les dones!– se’l pogués fer menys atractiu. La veritat és que la gent hi està acudint en massa, tot i que també els més cinèfils, al mateix temps que s’hi posen reticents, lamenten que no es pugui veure en el format IMAX original (no els agrada la pel·lícula, diuen, i alhora voldrien veure-la més grossa…). I al mateix temps, i de manera agradablement sorprenent, l’obra d’Homer ha tornat a vendre’s, fins i tot s’ha posat ben amunt en la llista de més venuts, tant les noves versions en vers com les que adapten el poema a la prosa narrativa. Ara mateix, dues versions de l’Odissea s’estan venent bé en català, i en castellà els astuts editors de Blackie Books han rescatat de l’oblit les versions en prosa que va fer el pastor protestant Gustav Schwab (mort el 1850), i ho estan publicant en forma de trilogia comercial, com una saga, i la veritat és que es llegeix molt bé, des de la guerra de Troia a les aventures d’Enees, passant òbviament per Odisseu. I tot això al mateix temps que els nous Odisseus moren a la Mediterrània, buscant la nostra Ítaca, aventurers que no volen tornar a la llar sinó fugir-ne, o escapen de les seves Troies natals, pàtries podrides per la corrupció i les desigualtats. Nolan s’inventa una ‘llei de Zeus’ per referir-se als deures d’hospitalitat, però alhora és conscient que els pretendents són uns abusadors, uns aprofitats que venen a apropiar-se dels recursos de la terra, que és la lectura que ara mateix fem de la immigració, almenys des de la dreta més atemorida. Però no sabem quina és la llei, de Zeus o de qui sigui, o a què estem obligats envers aquests nàufrags.
