Temps lliure? De què? De qui? I per a què?

Aquests mesos d'estiu s'associen sempre als períodes de vacances per l'imaginari col·lectiu. Mesos en què, mentre els infants no van a escola, algunes mares i pares ens muntam un tetris d'horaris, dies, familiars, amics i escoles d'estiu per intentar poder cobrir de la millor manera possible els dies de vacances escolars que no podem acompanyar. Alguns, amb sort, podem comptar amb setmanes o dies de vacances a l'estiu. Per molts altres, i sobretot en aquesta societat hiperturistitzada en què vivim, són els mesos més intensos de feina de tot l'any i la conciliació familiar esdevé una cosa llunyana fins a l'impossible. En tot cas, són mesos en què la hipermobilitat accelerada de persones amunt i avall s'incrementa exponencialment per intentar escapar –literalment– d'unes rutines que, la resta de l'any, ofeguen fins a l'extrem de necessitar-ne una via d'escapament en forma de "vacances pagades" tipus vàlvula de l'olla de pressió perquè no exploti. Això sí, sempre que siguis de les persones amb privilegi que se les poden permetre i disposen d'un contracte en el qual s'hi inclogui, tot i que això no necessàriament signifiqui que les puguis pagar. 

Aquests darreres mesos, i arran de la represa de l'activitat turística sense límits, en un sense sentit sense límits –vegeu, si no, les 4 hores de coa per arribar a fer-se una foto per compartir a les xarxes del caló del Moro–, ha sortit en diversos espais de reflexió crítica del turisme, des de l'ecologisme social i polític, la necessitat de repensar el temps de lleure i fer una revisió crítica sobre què és en essència el turisme, qui té dret a gaudir-lo i a qui només li queda l'opció de servir-lo. 

En primer lloc, hauríem de revisar quines són les condicions de vida i treball per la gran majoria que fa que el desig més gros sigui escapar-ne, conscients o no que és només un miratge. El miratge que representa poder gaudir d'uns dies de vacances i, durant aquests, fer un simulacre de com ens agradaria que fos la nostra vida cada dia de l'any. Tenim els que opten pel descans, la desconnexió, el contacte amb la natura –ja sigui mar, muntanya o camp–, etc. Per altra banda, tenim aquells que omplen aquests dies d'una activitat frenètica que es converteix en un consum desmesurat i un esgotament, més que un descans, per l'avidesa que provoca pensar que s'han d'aprofitar al màxim aquests dies de descompresió. Altres potser opten per opcions de 'tot inclòs' perquè els ho facin tot durant uns dies que es permeten el luxe de sentir-se 'servits'. I potser altres, senzillament, el que necessiten és evadir-se de la seva pròpia existència amb excessos etílics. En tot cas, la qüestió és que en unes vides amb menys opressió per part de les exigències del nostre paper en la cadena de producció global, en què 'guanyar-se la vida' esdevé un deixar de viure per un sou, potser podríem replantejar-nos i reapropiar-nos dels conceptes de lleure, oci o viatge des d'una perspectiva més assossegada i que comportés no un espai i un temps d'esvaïment, sinó part d'una rutina més autònoma, calmada i proporcionada al llarg de l'any. 

Per altra banda, hauríem de garantir el dret a tothom al treball digne i també a un oci i lleure dignes. Valorem qui pot o qui no pot fer vacances –fa unes setmanes, la Confederació Europea de Sindicats treia dades relatives al fet que a l'estat espanyol a 4,8 milions de treballadors no els arriba el salari per anar-se'n fora una setmana a l'estiu. També hauríem de revisar quin tipus de vacances fan o podrien fer les grans majories (el 99%), si és un consum intensiu o bé pot esdevenir part d'un oci comunitari que permeti un enriquiment personal en els espais de trànsit i intercanvi. I, finalment, veure qui s'endú els beneficis de tot aquest 'sistema' –ara mateix, tal com està muntat, molt sovint els treballadors acaben enriquint amb les seves 'vacances' les lògiques i actors que els exploten la resta de l'any.

Evidentment, intentar analitzar totes aquestes qüestions en una columna d'opinió és una empresa massa agosarada, però que serveixi almenys per apuntar qüestions que em semblen ineludibles, especialment en una societat turística (però no només) i atenent la realitat amagada que ens ha mostrat una pandèmia que ha afectat la manera més estesa d'entendre el temps de lleure, que és fer turisme en massa i de manera accelerada. La realitat de la hipermobilitat en què es basa aquest sistema d'enriquiment capitalista toparà a més, de front i ben aviat, amb els reptes de les energies disponibles i la crisi climàtica. Per tant, és imprescindible iniciar reflexions cap a les futures normalitats, que no tendran res a veure amb el que hem conegut fins ara. I tot això no pot refer-se bé des de les lògiques del sistema actual. Cal posar davant de tot la reflexió de la necessitat de prioritzar la reproducció de la vida (i no només em refereixo a tenir infants, sinó a tenir temps de cuidar i dedicar temps a tot allò que sosté la vida: cures, alimentació, relació, vincles, etc.) i, alhora, revisar els privilegis que alimenta la manera actual d'entendre i gaudir d'un temps d'oci i lleure –especialment dedicat a consumir turísticament espais de manera massiva. Revisar sobre quines opressions se sosté i reconceptualitzar aquests termes per tal de reenfocar els objectius als quals volem que respongui el temps de lleure i oci, així com garantir que tothom hi tengui dret dins el marc d'una vida digna, com es proclama des de l'ecofeminisme o l'economia feminista. Restin així, només, uns apunts per posar-hi l'atenció. 

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB