OPINIÓ

Dins un tassó d'aigua

He seguit amb estupefacció la successió de fets relacionats amb la crisi de govern generada pel cas Jaume Garau. En un primer moment vaig seguir la cosa de coa d'ull, el ‘ Diario de Mallorca’ encalentia motors amb obertures de pàgines. L'escàndol arribà quan el que s'obria no era una pàgina ni una secció, sinó el diari, amb titular grandiós i sense foto, anunciant que Ruth Mateu havia fraccionat un contracte al cap de la campanya més exitosa de la història del nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Des d'un primer moment s'hi ha vist una mà fosca, un senyor (o senyora X) que volia posar mal i que anava filtrant informacions malintencionades sobre uns contractes menors, per unes feines que, si fa no fa, Jaume Garau ja havia fet, també, per al Govern de José Ramón Bauzá. No escric aquestes paraules gratuïtament: uns contractes menors, unes feines fetes. Cobrar per fer una feina: la cosa més natural del món. Jaume Garau és un empresari i, com a tal, mira de fer rendible la seva empresa.

Nosaltres, i quan dic ‘nosaltres’ ja sap el lector amable què vull dir, capellanejam, dormitam colgats dins el bonisme, transitam vagament amb el lliri pansit a la mà, això quan no brandam el flagell contra la pròpia esquena o feim una volta més al cilici de l'autoodi. Dins el nostre ‘món dolorós’ no hi ha abundants valors com l'ambició o l'agressivitat, la capacitat de decisió, la resolutivitat, l'optimisme o l'exigència competent. No compartesc ni practic l'ambició econòmica, però la puc arribar a tolerar, si s'exerceix dins els marges que estableix la legalitat. Jaume Garau s'ha limitat a fer el que fan els empresaris. Si no estic mal informat, sis contractes menors dels més de 4.000 que ha signat el Govern de Francina Armengol. Sis contractes menors pagats per una feina necessària i feta. Feta.

Disculpau-me: més enllà de raonaments merament estètics, a mi em sembla que hem perdut el senderi. MÉS es va precipitar en la gestió d'aquest afer (si se'n pot dir ‘afer’, d'aquesta campanya). Han perdut el món de vista i s'han mogut a cop de titular, i de forma irreflexiva s'han immolat i han forçat la dimissió de Ruth Mateu quan sembla que els filtradors, en realitat, cercaven encara qualcú més gros. Tanmateix, la Conselleria menorquina va ser un invent difícil d'encaixar des del principi.

No comprenc, tampoc, el judici sumaríssim a Jaume Garau per part del partit, l'acarnissament dels mitjans amb ell, tot presentant-lo com un criminal sense escrúpols, sacrificant públicament un home de partit necessari i útil, com s'havia demostrat que era ell. Qui és responsable dels contractes? Qui els demana o qui els concedeix? Qui és qui gestiona els doblers públics?

Sí que comprenc, perquè forma part intrínseca de la campanya, el gran titular del ‘ Diario de Mallorca’ anunciant que "la policia entra a les conselleries de MÉS mentre el partit es reuneix d'urgència". No hi havia foto, perquè no n'hi podia haver: dos agents judicials vestits de paisà hi presentaren una notificació. El titular, en canvi, ens evoca una invasió policíaca amb sirenes i uniformes, emportant-se capses i ordinadors... res a veure amb la realitat.

Crec que MÉS s'ha negat dins un tassó d'aigua. No sé qui tenia interès que això passàs: el PSOE de Francina Armengol? Podem, que ara demana la dimissió de Biel Barceló? O la filtració ha sortit de dins el mateix partit?

A mi, sincerament, em faria més ganes dimitir, per exemple, per haver-me proclamat hereu d'Emili Darder i no haver tomat encara la Feixina; o per fer la torniola als hotelers i tenir els poderosos tranquils mentre ens autoqualificam de gent d'esquerres i ecologista que volem, en teoria, limitar l'afluència de turisme de masses per gestionar millor els nostres recursos; o per pixelar la recepció de TV3 i els canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió mentre ens proclamam defensors a ultrança de la unitat de la llengua; o per publicar exclusivament en espanyol les ofertes de feina del SOIB quan havíem dit que aplicaríem la Llei de normalització lingüística; o per haver anunciat durant mesos que convocaria oposicions a l'ensenyament i a la fi treure unes places de ronya d'especialitats minoritàries.

Disculpau-me si he estat maximalista o si m'he enrocat, però jo, per tot això, sí que diria: "Escoltau, vaig prometre que ho arreglaríem i no ho hem arreglat". Jo, per tot això, sí que dimitiria.

Negats dins el tassó d'aigua de la mediocritat, així estam. Entre la inacció i l'acomplexament. O ens posam les piles, o Biel Company no haurà de fer ni campanya, d'aquí a dos anys.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF