Subvencions
Corre per les xarxes socials un dibuixet dels que se suposa que serveixen per a la conscienciació política. Es veuen tres individus de diferents alçades davant d’un mur que se suposa que els impedeix veure què hi ha més enllà. Tot un seguit de totxanes, però, permeten que els dos més baixets treguin el cap del mur, i que, vistos des de l’altra banda, semblin homes amb una mateixa alçada, i amb idèntiques vistes… Se suposa, doncs, que és això el que ha de fer el poder públic, almenys a les democràcies ‘socials’: posar tots els remeis perquè les desigualtats –per desgràcia ‘naturals’– a les quals ens veiem sotmesos no suposin un pes afegit, i que, a l’hora de gaudir de les oportunitats i dels avantatges de l’educació o la sanitat, tots tinguem l’opció d’arribar allà mateix. Són els graons que, des de l’administració, fan que els més desafavorits no hagin de perdre una partida que juguen, fatalment, amb peces de menys.
Tota política, sigui d’esquerres o de dretes, ha de tenir això en compte: la societat és fastigosament desigual en els seus plantejaments; no és el mateix criar-se en certes famílies de classe alta que a d’altres de classe baixa; però això no ha d’impedir que els fills de les classes desafavorides es vegin sense els avantatges que –encara?– suposen els estudis superiors, per exemple. Hi ha molts supòsits, però, en què veiem que el diner públic no va a les butxaques més necessitades sinó a engreixar els mecanismes dels negocis dels més rics, o a rescatar la banca de les seves martingales, o a inflar indústries o negocis que no tenen cap sentit més que cert simbolisme o proximitat política amb els amos de la caixa de cabals. Quan es fa això tot el sistema queda pervertit: l’ajut no es posa damunt de la taula per reduir les desigualtats sinó per crear-les. Aquesta és la idea de les beques que ara es donaran a Madrid a famílies que tenen prou recursos perquè puguin enviar els seus fills a fer el Batxillerat, o fins i tot la formació professional, a centres privats.
El filòsof nord-americà John Rawls va teoritzar que hauríem de dissenyar les polítiques públiques com si no sabéssim on naixeran els futurs individus que hauran de donar cos a la nostra societat. No pot ser que haver nascut en certs entorn ja d’inici suposi una derrota; no ho voldríem per als nostres fills –si no sabéssim a on creixeran–, i, per tant, no s’ha de voler això per als fills dels altres. És d’equitat i de sentit comú humanista.
El problema és que ja no sabem dissenyar polítiques públiques sense caure en el malbaratament o en les ‘trapes de pobresa’, els incentius perversos que poden acabar sentint certes persones per romandre en un estadi subvencionat. Les polítiques d’Ayuso són menys per a les famílies riques que per als centres que necessiten matrícules per perpetuar-se i seguir donant corda a una mentalitat o doctrina. El poder polític acaba sent un instrument de classe per a l’opressió, com sempre ens han dit els marxistes; i no l’eina per a les virtuts públiques i l’equitat que encara podria ser si deixéssim de banda els interessos, el cinisme i la covardia política.
Melcior Comes és escriptor
