Poeta, traductora i músicZero s'havia acostat a la fira del llibre, pensant que U hi seria. Una deducció feta després de convèncer-se que havien coincidit, sempre mantenint la distància de seguretat, als tres últims esdeveniments culturals als quals, mig a la força (per donar suport al sector, per sortir de casa i per l'enyor de música viva), havia assistit.
Era molt difícil detectar la presència d'algú per sota de tantes capes de roba i, és clar, mascaretes. Zero va pensar, però, que als carnavals de Venècia (i als nostres carnestoltes) aquest entrebanc ja existia i que, això no obstant, els amants eren gairebé sempre capaços de desxifrar la persona que invocava aquella atracció a partir d'altres indicis: mirades, la veu, les olors, o una manera de caminar i moure's.
U, per la seva banda, s'anava ensorrant en unes arenes movedisses de tristesa, de tant d'enyor. Trobava a faltar aquell abans ple de persones desconegudes que, a la barra del bar estant, se t'acosten per demanar el diari, o foc, i s'afegeixen a la conversa que havia nascut del titular, entre tu i el cambrer, amb una naturalitat adquirida a còpia d'exercitar-la. Trobava a faltar aquell braç que, sobresaltant-te (però sense espantar), frega l'espatlla o el llom enmig d'una sala de concerts, o a la cua del teatre; i enyorava girar-hi el coll i sorprendre's pel cos que continuava després de l'extremitat, pel somriure que el governava.
Però feia tant fred i tot el que estava a l'abast, tothom, era ja tan conegut...! Com escapar-se d'aquella bombolla de falsa seguretat, d'aquell microclima en el qual, per més que apugessin la calefacció, que afortunadament es podien permetre, Zero i U vivien tremolant-hi? Com tornar al temps en què, passejant igualment pel risc però sense de debò saber-lo, ens notàvem els alens?
U, com aquell qui diu, ja plorava per dintre, quan va allargar la mà enguantada vers l'exemplar rústic de les Elegies de Duino del capdamunt d'una pila que n'hi havia, a la parada central de la fira. Sabia que se n'havia fet una nova traducció, del poeta Josep M. Fulquet i Eduard Santiago, i publicada per una editorial relativament nova, Flâneur, que des del primer volum li havia retornat una certa fe: potser no s'havia errat, n'hi havia d'altres que creien en les mateixes coses (en les mateixes obres, autors) que U considerava importants. Es va treure el guant, perquè el llibre, com totes les coses belles, es mereixia palpar-lo i, just quan l'anava a alçar del pilot, una altra mà —amb un gest més distret i acompanyada per una veu esmorteïda per la tela sanitària— va xocar contra la seva, encenent-li de cop i volta els dits, el colze, l'espatlla, el pit, el coll, el cap, els peus. Zero va enretirar-se del llibre tot d'una, tallant el diàleg que havia encetat amb la llibretera, i va voltar noranta graus per acarar-se a U.
En aquell instant, U va suplicar a no sé quins déus valentia, coratge: hauria volgut esclatar en una rialla, deixar entreveure les seves ganes de convidar Zero al Central, per exemple, a llegir plegats els versos de Rilke entre vermuts. Però el tros de cara que veia de Zero, més que enrojolar-se s'havia esblanqueït, i de seguida Zero va demanar a la llibretera que li triés ella mateixa l'exemplar i li empaquetés i, des de la distància, amb el telèfon mòbil va processar el pagament, va dir: “Gràcies, a casa m'esperen...” i se'n va anar corrents.
U, en la desfeta, no va poder contenir el plor, i part defora de la mascareta es veia com rajaven els mocs i se li pressentia l'ofec. Fent el cor fort, va pagar les seves elegies, se les va abraçar contra el pit reverberant i va baixar les escales, fins al ficus de la Misericòrdia. Amb gran decisió, va traspassar les cintes amb les quals la policia local l'havia enrevoltat. Es va treure el gorret, va desembolicar la bufanda, es va desenfundar els guants i l'abric, va fer passar el vestit i el body pel cap, es va descalçar les botes, va fer rodolar avall les mitges de llana, i es va asseure en una de les branques gruixudíssimes de l'arbre. Va obrir el llibre i va començar a llegir fins que, quan passava per l'elegia quarta, el guarda de l'edifici va interrompre el seu ritual, per advertir que havia avisat les forces de l'ordre.
D'un tros enllà, rere la boira de sirenes i un tel de llàgrimes que, de tant temps contingudes, ni regalimaven, Zero, que ho va veure tot perquè encara no havia tingut esma de tornar al seu grup bombolla, va percebre una força angelical que l'empenyia a subratllar un vers: "Jo no les vull, aquestes màscares mig buides,/ m'estimo més el titella. És ple". Al cap d'un parell d'hores, amb la febre brotant dins la comissaria, va veure entrar-hi Zero que, també amb el cos desvestit, li oferia una manta, i reprenia la lectura a l'elegia cinquena.
