De Sòcrates a De Filippo

Manacor.- L’Auditòrium, ple a vessar com és costum, bon costum, per rebre Josep Maria Pou interpretant 'Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano', obra dirigida per Mario Gas, que tamé n’és coautor juntament amb Alberto Iglesias. Diria que un retrat indispensable de qui, d’alguna manera, va ser uns dels pares intel·lectuals de la democràcia i, sobretot, dels seus valors morals i ètics, tan senzills i tan profunds, que han fet que els temps no els hagi passat per sobre. Valors tan necessaris en aquell moment (399 aC) com ara (2016 dC). Dos petits problemes a l’hora d’encarar la versió que ens ocupa. Per una banda, que Sòcrates no va deixar cap paper escrit i tot està fonamentat en el que varen escriure els seus deixebles, com ara –i majorment– Plató. I per una altra, la versió que Enric Llovet va escriure, interpretada per Adolfo Marsillach, l’any 1972 i que alguns afortunats vàrem poder veure a l’Auditòrium del passeig Marítim quan era el gran temple de la cultura en aquesta terra. Pel que fa a la versió de Mario Gas i Alberto Iglesias, la intenció ha estat posar el seu pensament a l’abast del gran públic, amb tot el que això significa. I això significa simplificar una mica, massa, el discurs del gran mestre, el personatge que va fer de la integritat una manera de viure. Aquesta circumstància queda palesa al llarg de tota l’obra i, per tant, se segueix sense dificultat. Potser una mica massa, la qual cosa també simplifica el personatge, que es definí com “un pedrolí pensant a qui li agrada furgar per tot on hi ha per aclarir”, i que segurament era una mica més complicat que el que representa Pou, juntament amb Carles Canut, Amparo Pamplona, Pep Molina, Alberto Iglesias, Ramon Pujol i Guillem Motos, situats en una àgora i amb unes grades com a escenari dels darrers moments en la vida de qui la va convertir en una ofrena a la coherència amb el seu pensament i amb la seva existència. Reconec la dificultat que representa amb una sola pinzellada i de manera diàfana descriure un home d’aquestes característiques, però aquest esforç llastra l’espectacle, de manera que el públic ha de posar-hi poc, molt poc. Justament per aquesta circumstància el conjunt em va semblar una mica massa mastegat, que deixava tot el pes de la funció als textos, al què diuen i no al com ho diuen, i aplanava la interpretació. Tot massa a l’abast. I ja sabem que els masses no són bons, que el secret està en la dosi, que diria un gran filòsof de barra.

Lliure.- El de Montjuïc i fins al 1 de maig, 'A teatro con Eduardo', d’Eduardo de Filippo, dirigida per Lluís Pasqual i interpretada per Laura Albert, Jordi Bosch, Robert González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Francesc Piñón, Albert Ribalta Marc Rodríguez i Mercè Sampietro. Són dues obres de De Filippo. La primera, 'Home i senyor', un ‘divertimento’, un petit aperitiu, que potser ni tan sols caldria, tenint en compte el que ve al darrere, però que tampoc no molesta. Divertit, xalest... 'La gran il·lusió' és una altra cosa, una manera de mostrar la condició humana, la tragicomèdia de la vida sense discursos, de manera empírica, amb una petita història que esdevé universal, amb uns personatges que des de la seva particularitat es converteixen en paradigmàtics i, alhora, en còmics, tràgics o patètics, segons convingui a cada moment de la funció. És a dir, una obra farcida de matisos, tot a força de pinzellades precises que van d’un color a un altre, d’un gènere a un altre, sense que sembli un totum revolutum, ans al contrari, tot queda compacte. Ni hi sobra ni hi manca res. Cada situació fa que no pugis perdre puntada, en un in crescendo perfecte i una interpretació sempre en el punt més alt, sense baixar la intensitat, tots i cadascun dels protagonistes. Però no puc evitar destacar un Madaula intens, superb en la metamorfosi mental i física del seu personatge.e