25/05/2022

Societat de botxins

3 min
Estàtua de la Justícia, tradicionalment representada amb una dona, una balança i una espasa.

¿És normal poder veure vídeos o sentir àudios, o veure armes o paquets de drogues, que són objecte d’investigació en un procés penal?

Per donar resposta a aquesta pregunta, cal parlar d’un dret tradicionalment oblidat pel periodisme des d’una visió expansiva de la llibertat d’expressió: la presumpció d'innocència. S’acostuma a creure que és un dret fonamental que només han de respectar els tribunals, cosa que ve a ser el mateix que afirmar que el dret a la llibertat religiosa només l’han de respectar els capellans. És a dir, un absurd.

Certament, la llibertat d'expressió és un dels pilars principals d'una societat democràtica, com recorda amb reiteració –a alguns jutges espanyols, darrerament– el Tribunal Europeu de Drets Humans. Tanmateix, també és aquest mateix tribunal el que està reflectint ja fa temps a la seva jurisprudència una visió cada vegada més àmplia del dret a la presumpció d'innocència. Ja no només han de respectar-la els jutges, sinó que els policies han d'evitar que el reu sigui exhibit en condicions que aparentin la seva culpabilitat –emmanillat, per exemple–, i fins i tot es reconeix la potencialitat de les opinions periodístiques per afectar la imparcialitat judicial. I aquesta imparcialitat és, per cert, el principal objectiu de la presumpció d'innocència: allunyar el jutge del prejudici de culpabilitat, és a dir, d’un vulgar esclavatge amb les acusacions.

Va haver-hi un temps en què els mitjans feien comentaris sexistes, racistes, homòfobs, etc., que eren contemplats amb total normalitat per la població, perquè també els formulava amb extraordinària freqüència. Era habitual riure's dels homosexuals, formular retrets a les dones divorciades, a les mares solteres o fins i tot a les dones agredides, també sexualment. Igualment, s'acostumava a desqualificar una infidelitat a la parella com un “delicte” –ho va ser– que mereixia el màxim rebuig, o bé es banalitzava el racisme. Tota aquesta bateria d'armes de destrucció massiva de drets fonamentals està ben documentada a les hemeroteques, però llavors era expressiva de la “llibertat d’expressió”.

Per sort, aquest temps fosc va passar, de moment, i ara cada vegada que algú s'atreveix en públic a fer un discurs amb la simple vocació d'humiliar un col·lectiu, almenys ja no se li riu la gràcia –habitualment– als mitjans, que han contribuït decisivament a expulsar la discriminació del discurs social. Continua estant, sortosament, acceptada la sàtira, i així ha de ser perquè el fet de riure's sobre qualsevol de nosaltres és il·luminador i sanador. Posa en qüestió totes les convencions i, de fet, si no hagués estat perquè un dia vam començar no només a criticar, sinó també a riure'ns dels "senyoros” rancis que deixaven anar aquest enfilall d'estupideses –recorden Torrente?–, aquestes discriminacions continuarien sent el més habitual.

Complerta aquesta tasca benèfica contra la discriminació, convindria que el periodisme posés fil a l'agulla en la difusió social de la presumpció d'innocència. Tenim, malauradament, una societat de potencials botxins que creuen fermament que l'única solució als delictes és el càstig, com més dur millor, ignorant que la ciència diu justament el contrari: els països amb un sistema penitenciari més humanista són els que tenen una taxa de delinqüència més baixa. Per tant, ja n'hi ha prou de set de venjança.

Quan es filtren materials secrets dels processos judicials, exposats absolutament fora de context, es deixa la societat en un estat de sospita i desitjant un càstig amb totes les seves forces. Ningú entendrà una futura absolució només perquè va veure aquell vídeo o sentir aquell àudio tan espectacular, però ignora tota la resta del material probatori del procés. Prou de promoure els rumors, els odis, les sospites completament infundats simplement per obtenir més audiència, o bé amb objectius d’alterar la voluntat política de la població, o fins i tot amb el propòsit de fer de cadena de transmissió de policies filtrant informacions que són oficialment secretes, amb el simple fi de crear un brou de cultiu a la societat sobre la responsabilitat d'una persona que acabi influint els jutges, destrossant les possibilitats de defensa d'algú que pot ser innocent. Informar no pot suposar filtrar per motius espuris, ans al contrari. La informació de qualitat és la que es contrasta i s’exposa completa, no la que s’ensenya només en la part que perjudica un acusat.

Ha arribat el moment de defensar la presumpció d'innocència. Un dia, i tant de bo aquest dia no arribi mai, podrien ser vostès els acusats. Amb més facilitat de la que creuen.

stats