Se suposa que tots estam al corrent dels primers resultats de les inspeccions en el marc de la lluita contra l’explotació laboral a la nostra Comunitat. Resumint: una passa més i es confondria la nostra realitat amb la d’un país del Tercer Món. Aquesta campanya és, per ara i així com l'entén un servidor, la mesura més significativa del que, també a parer de servidor, hauria de ser una àmplia acció de govern en polítiques socials. No pot ser que tot el país vagi ple de rum-rum sobre condicions quasi esclavistes en determinats àmbits laborals i que no mogui un dit ningú per aclarir la situació. Que no ho fes el PP confirma la naturalesa inamovible d’aquest partit, cor i ànima de la dreta d’ahir, d’avui i de sempre, però un govern d’esquerres, per entendre’ns aviat, tenia el deure d’agafar el bisturí i obrir el malalt per on campa el mal.
Si el panorama laboral és tan ple d’irregularitats, potser algú es preguntarà quina casta de patrons tenim, però aquesta pregunta és d’una ingenuïtat que es confon amb la beneitura. No ens hem de preguntar com ho fan els patrons, sinó com ho feim nosaltres, els assalariats, els treballadors i, en primer lloc, els nostres representants. Passa tot el que passa davant la mirada d’uns sindicats obrers sense que s’alcin contra l’explotació i la injustícia i traslladin al carrer la necessària lluita pels drets més elementals? Lamentablement és així, però més lamentable és encara que els treballadors no promoguem una reforma en profunditat d’aquests sindicats, en el sentit contrari al de la lluita de Margaret Thatcher o d’Esperanza Aguirre, naturalment –però s’ha d’especificar per què aquestes organitzacions, que viuen emparades en una espècie d’estratègia destinada a salvar-se elles mateixes, estan massa avesades a les congratulacions de les esquerres.
