PalmaConta el professor Fernando Hernández, expert en la història del comunisme espanyol, que quan en els anys 70 varen retreure a José Manuel Lara haver convertit el premi Planeta en un guardó cuinat –després de concedir-lo a un comunista, Manuel Vázquez Montalbán, i a un altre que ho havia estat, Jorge Semprún–, va respondre amb sinceritat desarmant: “Quina millor manera de buidar el partit que donar als seus intel·lectuals quatre milions de pessetes?”
Podríem trobar muntanyes d’anècdotes, però els amos de l’editorial tenen el mèrit no només d’haver trobat una fórmula de màrqueting infal·lible, sinó d’haver-la adaptat als nous temps. D’aquells comunistes i autors de reconegut i contrastat valor literari –la nòmina del guardó té fins i tot premis Nobel seduïts pel xec– hem passat a presentadors i col·laboradors de televisió, sempre del grup al qual pertany l’editorial. Ningú hauria d’indignar-se o pecar d’ingenu perquè hagin coronat Sonsoles Onega (amb una novel·la massacrada per la crítica) o ara Juan del Val, col·laborador i guionista d’El Hormiguero.
Quan vaig cobrir per primera vegada el premi Planeta com a novençà, vaig sortir de la roda de premsa prèvia a la concessió amb una maleta Samsonite i un munt de llibres regalats i amb el guanyador identificat entre els deu finalistes. Malgrat que sempre els presenten sota pseudònim. Un dia abans en tenia la crònica feta, només pendent d’afegir-hi unes declaracions. Per això, em va sorprendre tant l’escenificació durant el sopar on es lliura el guardó. Rondes de votacions amb un jurat de renom (escriptors ja premiats per l’editorial) en la qual anaven caient finalistes mentre et servien vedella deconstruïda, abans que el carrer en conegués el concepte. Mai no va haver-hi errors. Sempre encertàrem. Només calia demanar-ho el dia anterior i comprometre’s a no filtrar-ho.
La dotació és d’un milió d’euros (Hisenda s’endurà el que és seu) i funciona com un avançament de les vendes, que es presumeixen igualment milionàries, enfocades a la campanya de Nadal. Em fan pena els centenars de persones que envien els seus originals de tot arreu del món. Potser amb l’esperança que algú els llegeixi i veure’ls publicats. Haurien de començar per trobar una cadira com a col·laboradors a Antena3 o La Sexta. Perquè ja no queden comunistes dels 70.
