30/06/2023

Sempre ens quedarà la revolució

Una de les notícies de la setmana, sense dubte, ha estat l’entesa entre la gent del Partit Popular i la de Vox. S’han lluït una micoia més que els seus col·legues valencians i han presentat un document de 110 punts, enfront de la redacció macarrònica valenciana, que no arribava a la mitja dotzena d’acords. La cosa provoca reaccions que oscil·len entre l’estupor i la incredulitat, passant per la vergonya aliena i la nàusea. El document ha arribat després del nomenament com a president del Parlament de Gabriel Le Senne, un senyor que es veu que és una agudència, i que es mou amb comoditat inusitada entre l’antiavortisme i la negació del canvi climàtic i que està convençut que “déu ens va fer lliures”. Un llibertarià en tota regla que està destinat a servir-nos horabaixes de glòria tant als qui l’han votat com als qui no. Le Senne, a més, és fill de Gabriel Le Senne Blanes, director general d’Obres Públiques en el primer govern autonòmic de l’incommensurable Gabriel Canyelles.

Uep! Alerta, que el Le Senne pare era del PP. El Le Senne fill, en canvi, és del partit de Santiago Abascal i Jorge Campos. Ha canviat, el perfil del votant de dretes a les Balears, o fins i tot a l’estat espanyol? Hi ha més fatxes, ara? O només és que han sortit de l’armari?

Cargando
No hay anuncios

Parlarà, aquest pobre servidor vostre, des de l’estricta percepció personal. De fatxes, per aquest redol, n’hi ha hagut sempre. Abans de la segona república espanyola, durant la república, durant la dictadura franquista i després de la dictadura. Cert és, però, que durant l’anomenada 'transició', el folklore ultradretà va quedar ben aviat estigmatitzat com un vincle amb un passat que havíem de superar, i la majoria dels qui s’hi podien sentir sociològicament afins optaren per convertir-se en amables gestors de la cosa pública, sense més aportació ideològica que una micoia de liberalisme demòcratacristià i un altre polsim de moralisme que ni vivia ni deixava viure. Optaren per una contenció ideològica segurament perquè no els quedava altre remei si volien adaptar-se al nou context. I és clar, votaven el PP. De fet, a l’estat espanyol, la ultradreta de cara destapada ha estat una mica més tardana que a la resta d’Europa, d’on ens arriben des de fa més d’una dècada notícies gens tranquil·litzadores. Per a mostres, els botons italià, francès, austríac o belga, entre molts altres.

La crisi del 2008 i el moviment del 15M desbarataren el model bipartidista espanyol (que es complementava amb les aportacions de les 'singularitats territorials' –com ens agraden els eufemismes, déu meu–) del Principat, del País Basc, de Galícia… i qualque esquit més del vell comunisme.

Cargando
No hay anuncios

Ara, talment com marques blanques de PP i PSOE, sorgien Ciutadans per un costat i Podem per l’altre, per acabar sent novament fagocitats per aquells dos grans partits en crisi. Però aparegué Vox. No perquè hi hagués més fatxes, sinó perquè una part important dels votants del PP canviaren l’actitud de la contenció per la de l’exhuberància. Ja no s’havien de passejar clocpius i empegueïts. Ja no s’havien de tatuar creus gammades. Ja no calia rapar-se la closca. Ni calçar-se unes martins. No era necessari disfressar-se de paramilitar. Ara els feixistes podien tornar anar amb vestit i corbata, i expressar el seu odi natural, perquè el seu gaudi principal és l’odi, contra tot allò que no és normatiu ni normal, entenent com a normalitat la que ells han dictaminat com a tal. Si ets català perquè ets català. Si ets pobre perquè ets pobre. Si ets dona perquè ets dona. Si ets gai perquè ets gai. Si ets negre perquè ets negre. I així, fins a l’infinit, gairebé. És clar, també, que Vox ha trobat una bossa ingent de vots entre els votants novells. Escarrufa pensar quanta de gent ha dipositat el primer vot de la seva vida a favor de l’odi. I també entre nombroses classes populars, que s’han deixat engatar pel relat de la por: “Estàs malament, ho sabem, però si no ens votes serà pitjor, perquè els qui et venen darrere et voldran fotre”. I així els treballadors precaris voten per fotre els que ho passen més puta que ells. I els immigrants que encara no tenen papers però ja fan feina voten perquè no en venguin més i els la puguin prendre.

Mentrestant, l’esquerra mira descol·locada passar totes aquestes coses de déu. Dins les coordenades sobiranistes espanta, perquè ja no s’usa, parlar de país, de terra, de llengua i ens volen fer creure que els qui som una nació a punt de desaparèixer del món vivim per vulnerar els drets dels pobres espanyols que viuen entre nosaltres. El partit sobiranista que ha de ser far i guia i referent pretén treure el primer diputat de la seva història a Madrid aigualint representació i representativitat dins la llista de la personalista Yolanda Díaz. L’obrerisme ja no està de moda. S’ha perdut la perspectiva de classe. Els líders polítics i sindicals de l’esquerra són percebuts com a part de l’establishment i ja no són creïbles a ulls dels qui vinclen l’esquena cada dia, dels qui no arriben a final de mes, dels qui no poden pagar el lloguer, dels qui no poden viure dins el sistema, ni dels qui moren dins la mar.

Cargando
No hay anuncios

El capitalisme americà ens colonitza com ho faria un Imperi Romà del segle XXI. Ens volem emmirallar en el més poderós. Volem ser com ells. Atrapats dins la xarxa virtual, ens allunyam de la terra i de les persones. Els essencialismes de supervivència esdevenen rèmores del passat. Els obrers coherents són uns haters. La reivindicació col·lectiva dona pas a la defensa aferrissada dels drets de l’individu, heroi modern d’un nou règim que ja ens ha alienat. Un règim que ens ha colonitzat, també, la ideologia.

Com en sortirem, d’aquesta? Sempre ens quedarà la revolució, si encara s’usa.