La segregació, una mala praxis educativa
La segregació de l’alumnat als centres escolars és conseqüència de dues idees falses que han dominat històricament la pràctica educativa: per una banda, la no acceptació ni el reconeixement de la diversitat com un fet natural i inevitable entre les persones; i per l’altra, el domini de la lògica de l’homogeneïtat, sempre a la recerca de la uniformitat i categorització de les persones, que és causa de discriminació i domini d’uns sobre altres. Aquesta discriminació repercuteix en la societat promocionant valors allunyats del respecte, la democràcia, la cohesió social o l’equitat.
Les causes de la segregació a l’àmbit escolar són moltes i diverses. Algunes, com és el cas de la llengua vehicular o el gènere, són més visibles i tenen un impacte mediàtic més accentuat. D’altres, com la discapacitat, apareixen i es dissimulen de manera més subtil. En aquest cas, la tradició, el desconeixement i fins i tot una mal entesa compassió justifiquen i defensen la creació d’espais separats, indrets especials i distints amb l’excusa falsa d’atendre millor i amb una atenció més adequada, ja sigui en centres especials o en aules segregades, el col·lectiu de les persones amb discapacitat.
Les persones amb discapacitat i les seves famílies estan sotmeses a una pressió i indefensió manifesta a l’escola, una institució que sovint viola els seus drets reconeguts per la legislació nacional i la normativa internacional. És el cas dels dictàmens d’escolarització que de vegades s’han emprat per expulsar del sistema educatiu ordinari nins i nines amb discapacitat, i enviar-los als centres d’educació especial o a les aules UECCO dels centres ordinaris. Aquesta segregació escatima el dret a la igualtat i la no discriminació, així com la participació plena i efectiva de les persones amb discapacitat a la societat, que sols es pot assolir amb la pràctica d’una educació inclusiva.
Educació especial i educació inclusiva són dues concepcions distintes i antagòniques d’entendre i atendre l’educació de les persones amb discapacitat. L’educació especial és l’hereva de l’antiga pedagogia terapèutica, que va tenir el seu màxim esplendor a la segona meitat del segle XX, perquè oferia una alternativa educativa a les persones amb discapacitat i treballava per complir el mandat de la Convenció dels Drets Humans d’oferir educació a tots els infants, sense excepcions. Amb el nou segle, però, aquesta concepció ha canviat. I ho ha fet perquè els coneixements aportats per la recerca, els contexts i la realitat social de les persones amb discapacitat ja són diferents i sustenten el nou paradigma l’educació inclusiva.
L’educació inclusiva no fa referència només al col·lectiu de les persones amb discapacitat. Tampoc no la podem considerar una proposta marginal, ja que té una importància cabdal per aconseguir una educació de qualitat per a tot l’alumnat i per al desenvolupament de societats més democràtiques, obertes i integradores. Un model educatiu en què la segregació, la discriminació o l’exclusió no tenen cabuda, perquè hi ha un únic sistema educatiu que ha de ser suficientment flexible i obert, ha de disposar dels recursos necessaris per atendre amb qualitat i equitat tota la població.
El dret a l’educació és, al segle XXI, el dret a una educació inclusiva, un dret que tenen totes les persones, siguin quines siguin les seves característiques i condicions. Cal un enfocament inclusiu de l’educació, cosa que requereix posar l’accent en la transformació del sistema educatiu existent i no en la recerca de formes per integrar determinats alumnes. És així perquè tothom té dret a rebre una educació de qualitat i equitativa, i això solament és possible si es comparteixen sempre els espais i un únic currículum. Aprendre junts per viure junts en la diferència.
