Un dels motius argumentals clàssics de les històries d’espies, però també de les novel·les polítiques, implica el maneig dels coneguts com a ‘secrets d’estat’. Els estats del planeta –gairebé tots– tenen serveis secrets, que manegen informació fruit d’investigacions no molt legals, que s’han hagut de fer d’aquesta manera per salvaguardar interessos més grossos. És com si els estats, que diuen regular-se per la llei, violessin l’estat de dret quan es tracta de defensar la seva identitat, la seva seguretat, fins i tot la seva integritat territorial.
A les pel·lícules d’espies el que se’ns explica sempre és que els estats tenen sicaris: assassins públics que executen els suposats enemics de l’estat, siguin aquests terroristes o els seus finançadors. A la sèrie nord-americana Lioness –que van venir a rodar a Mallorca– es veu com els serveis d’espionatge infiltren una senyoreta dins la família d’un xeic àrab que finança el terrorisme islamista: i com el maten, sense més ni menys, a la cuina de l’hotel de luxe de Sa Fortalesa (Pollença). Òbviament, aquesta és una de les coses que tot d’una es transformen en secret oficial, perquè no surt cap autoritat a reivindicar que hagi mort una persona extrajudicialment, sense altres proves que les que tenen els serveis d’espionatge, que se suposa dirigit per un càrrec polític. Són els polítics, doncs, els més preocupats per salvaguardar els secrets oficials, perquè no els exposin a malifetes que poden constituir delictes.
Però és aquí on entren els periodistes, els quals poden investigar i estan al servei de la veritat, amb independència del que interessi o no als que remenen les cireres, i poden decidir –des de certs ministeris– sobre la vida o la mort dels altres. Ho hem vist en el cas recent de la policia infiltrada dins el moviment independentista: el ministre es nega a donar cap explicació, tot i que aquí s’haurien violat drets fonamentals de certes persones, ideològicament assenyalades.
Ara, a Espanya, volen modificar la Llei de secrets oficials, l’última versió de la qual era del temps del franquisme. Hi ha polèmica, perquè els periodistes podrien ser sancionats en cas de publicar informació qualificada de secret, amb multes de fins a dos milions i mig d’euros, a més de poder-se segrestar la publicació. És aquí on podria haver polèmica jurídica, i ser qualificats d’inconstitucionals, aquests preceptes; podrien violar la llibertat d’informació.
Sigui com sigui, i digui el que digui el Tribunal Constitucional si és que finalment algú hi recorre –podem dubtar que això passi–, potser podrem per fi saber moltes més coses del cop d’estat del 23-F. Han hagut de passar més de quaranta anys, però tota l’estructura institucional creix damunt del que va passar aquells dies, aquelles hores, i tot el que s’havia estat coent des d’abans. No sabem res del perquè últim d’aquesta democràcia. Tot l’estat espanyol s’assenta sobre un secret, o el que és el mateix, sobre diverses formes de mentida. I la llei que volen aprovar no farà més que reforçar aquesta idea.
