Les sardanes d’en Pep Ventura (1927)

De la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Publicitat (29-X-1927). El Palau de la Música acull fins al febrer l’exposició La cobla: tradició i modernitat, de la qual és comissari Albert Fontelles. La cobla és un conjunt instrumental únic al món. Les aportacions de Pep Ventura (Jaén, 1817 - Figueres, 1875) van potenciar la sardana com un gènere musical amb obres rellevants.

Trobant-me a Figueres la setmana passada vaig tenir el gust d’assistir als actes més importants de l’homenatge que s’ha dedicat a Pep Ventura. S’han pogut sentir en dos dies divuit sardanes d’aquest gran músic. A Figueres no se n’havien tocades mai tantes de seguides. Una de les atraccions més fortes que tenia el programa era l’audició de diverses sardanes d’en Pep Ventura, harmonitzades pel mestre Pujol, de l’Orfeó Català. Es podria fer l’elogi de l’obra del mestre Pujol dient que passada per les seves mans la música de l’empordanès té més marcades que mai les seves característiques essencials: la netedat melòdica, el sentimentalisme popular, aquell punt de sornegueria de flabiol i de sac de gemecs tan ple de vida que farà de l’obra d’en Pep immortal. [...] Tenint en compte que les sardanes d’en Pep Ventura han estat fins ara insuperables, jo em demano si no ha arribat l’hora de donar-les a conèixer totes, sense deixar-ne cap. El gust del públic sardanístic està molt exhaurit, i fins es va perdent la manera antiga –i única acceptable– de ballar-les. Si les sardanes d’en Pep prenguessin en el món sardanista el lloc que els pertoca, el gust del públic quedaria molt depurat i les insanitats anirien perdent terreny de mica en mica, i a la fi desapareixerien de la circulació, a part que seria de la més gran conveniència, després de la gran revolució feta per Garreta i els músics moderns en aquest ram, tornar una mica a la font i beure les aigües de la inspiració més fresca i més directa. Aquestes fugides i retorns als elements primers creen en totes les arts una tradició, el ritme enraonat que caracteritza tota obra viva. L’obra d’en Pep, de Figueres, és la pedra de toc, ara com ara, de l’edifici de les sardanes. Aquest paper, el fa per dret propi. Ha circulat poc allò que deia un dia Wanda Landowska [1879-1959, pianista polonesa], que la melodia del Cant dels ocells és la melodia més ben creada al món. També s’haurien d’arranjar les orquestres i la manera que té el jovent d’avui dia de ballar sardanes. Les orquestres toquen generalment amb una fatxenderia insuportable, sense sensibilitat de cap mena. Parleu d’en Pep –escriu Pous i Pagès [1873-1952, periodista]– als vells que l’han vist anar de poble en poble, i us diran la joia amb què eren rebudes les seves sardanes, l’anomenada que havien donat a la cobla i l’encís de sentir-li tocar la seva prodigiosa tenora. “Semblava que s’hi adormia!” –us diran amb un aire d’intensa fruïció, volent ponderar la dolcesa que hi donava–. Aquest “semblava que s’hi adormia” és el que es va perdent d’una manera implacable. S’ha dit tantes vegades que a l’Empordà tot està condicionat per l’existència de la tramuntana, que els músics han agafat les sardanes i n’han fet un tema d’agregat de boigs i de xivarri. Res no hi ha en canvi que sigui més dolç que l’Empordà i res més fi, delicat i sensible que una sardana. [...]