PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) a 'Destino' (18-III-1972). Traducció pròpia. Un dels textos costumistes de l’assagista i articulista més destacat de la cultura pancatalanista del segle XX. És una peça de divulgació culinària amb recursos d’estil com els emprats per altres clàssics del seu temps: la ironia càustica de Josep Pla, l’erudició amena de Nèstor Luján.
No hi ha falles completes del dia de Sant Josep sense bunyols: el bunyol constitueix un ingredient de la festa, i dels més “típics”. Ningú no sap com ni per què es va produir la combinació del comestible, la foguera i la gresca. El bunyol és, no cal dir, bastant més antic que la falla, i sempre hi ha hagut bunyols de moltes menes. En principi, el bunyol és –segons una definició de diccionari [el de la Real Academia Española] que recordo vagament– una “fruta de sartén”, un fregit, la base del qual pot ser una pasta qualsevol. Hi ha llocs on els confeccionen amb bacallà, o amb patata, o amb ous. En la fórmula festiva valenciana hi entra la carabassa. Segons sembla, l’etimologia del nom es relaciona amb la paraula bony. Així ho suggereix Joan Coromines. I, ben mirat, alguna cosa de certa hi pot haver en això, ja que el bunyol sol ser informe: se li dona la configuració d’anell però acaba sortint com Déu vol, abonyegat. D’una cosa mal feta en diem que és un bunyol, expressió que resulta molt significativa. El bunyol clàssic, de postres prefalleres, es menjava mullat amb mel calenta. Ara, les senyores d’edat i els nens prefereixen consumir-lo amb l’ajuda d’una tassa de xocolata. El costum faller originari era arrebossar-lo amb sucre i acompanyar-lo d’unes copetes d’aiguardent. Aquest és el ritual. O ho era. Podem afirmar sense gaire risc d’error que el bunyol prové de la gent semítica: de jueus i de moros. L’ús de l’oli ens ho fa intuir. La nostra cuina oliosa certifica la genealogia del país. Els cristians vells guisaven amb greixos de porc, amb un menyspreu considerable d’allò que recomana el Vell Testament. En el Llibre de Mostassaf de Girona, paper del segle XV, ja consta una prohibició de “vendre ni fer bunyols, casquetes, bescuitelles ni torradelles, ni semblants coses de menjar, fetes per mans de jueus ni de juïes”. [...] Potser un dia s’acabaran els bunyols. No voldria pecar de pessimista, però no li veig futur a aquest amable entreteniment palatal que les falles ens porten. Ja és simptomàtic que el bunyol vagi limitant-se a aquesta data: la de les falles. Com passa amb el torró i el Nadal. Mal senyal. El torró encara té possibilitats d’àmbit mercantil i de publicitat consecutiva. Possiblement les generacions actuals seran les últimes a assaborir el bunyol. La seua artesania, la seua precarietat, el condemnen a preus alts i, per altra banda, els hàbits que introdueix l’alimentació sintètica i industrialitzada no l’afavoreixen gens. No resistirà. El perfum talmúdic i alcorànic de l’oli bullent resulta massa incisiu i abrupte per als joves nassos del neocapitalisme. El bunyol és un residu de la València d’Arroz y tartana forçuda, golafre, antihigiènica, liberal, ingènuament satisfeta. I s’esgota, no cal donar-li voltes. És la vida...
