27/06/2022

Saltar la tanca de Melilla no és com assaltar un estadi de futbol

3 min
Vista de les tanques del pas fronterer entre Nador i Melilla.

Les imatges que ens han arribat aquests dies després que centenars de migrants subsaharians intentessin saltar la tanca de Melilla –més d’una vintena de persones van morir– són tan fortes que Facebook no les deixa publicar perquè “fereixen la sensibilitat”.

Aquesta mateixa catalogació –la del reconeixement del dolor humà– és la que esperaria jo de les autoritats que ara mateix permeten, i fins i tot defensen i promouen, el comportament de la policia de fronteres contra gent que l’únic que desitja és tenir una vida més digna i lluita per aconseguir-la d’aquesta manera –és veritat que violenta–. Però el que sembla és que les autoritats tenen, fins i tot davant imatges tan dures, l’empatia atrofiada. Veure aquella multitud de persones esteses a terra de qualsevol manera, les unes sobre les altres, sense espai vital, rebent cops despietats, capiculades en una barreja de caps, peus, mans lligades, sense espai per moure’s, és un espectacle increïble en ple segle XXI. Això no ho pot permetre un país que es diu democràtic.

Jo em preguntava, contemplant aquest espectacle dantesc, què més ens hem d’empassar sense reaccionar davant les injustícies, la indiferència o la permissivitat dels governs. Què més hem de veure per dir ja n'hi ha prou?

El fet que el títol de molts dels articles que he llegit aquests dies sigui “Asalto a la valla de Melilla” en comptes de la terrible i desmesurada repressió que pateixen els migrants que intenten arribar a Europa saltant la tanca, ens diu que alguna cosa, com a societat, estem fent molt malament. Ens ho hauríem de fer mirar. Saltar la tanca de Melilla no és com assaltar un estadi de futbol. Els motius i les conseqüències de fer-ho no són els mateixos.

I fins i tot el president espanyol, després de culpar les màfies que trafiquen amb immigrants, ha lloat l’actuació brutal de les forces de seguretat, i ha elogiat des de Brussel·les la coordinació entre les forces policials de Rabat i els cossos de seguretat de l'Estat. "La gendarmeria marroquina s'ha obstinat en impedir un assalt violent que posa en qüestió la nostra integritat territorial. Ha sigut un assalt violent ben organitzat i ben perpetrat que han resolt molt bé els cossos de seguretat tant del Marroc com d'Espanya", ha subratllat el cap de l'executiu. ¿És que es pot justificar d’alguna manera una actuació tan deshumanitzadora i violenta per repel·lir una multitud angoixada que, en la seva desesperació, opta per la violència quan ha esgotat altres formes d’actuació? Les qüestions polítiques i la violència d’una multitud de subsaharians que volien travessar les fronteres de manera il·legal no justifica la massacre en què s’ha convertit el fet, que ha produït desenes de morts i molts ferits. On són les paraules de solidaritat, d’empatia, del president espanyol?

No podem oblidar que es tracta de la primera entrada a Melilla des de la normalització de les relacions entre Espanya i el Marroc l'abril del 2022, després del gir del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre el Sàhara Occidental. I tampoc podem obviar que els fets han tingut lloc pocs dies abans de la celebració de la cimera de l'OTAN a Madrid. La geopolítica que s’oblida de la vida.

Acabo amb unes paraules punyents de Santiago Agrelo, bisbe emèrit del Marroc: “No preguntes cuántos son los que murieron, tampoco cuántos han sido heridos... No preguntes cómo murieron, no preguntes si esas muertes fueron evitables, no preguntes por responsabilidades en ese crimen contra unos jóvenes africanos sin derecho y sin pan… La culpa es de los muertos. Los responsables son los muertos. Las autoridades sólo pueden felicitarse y se aplauden”.