El salt mortal cap a l’estat

Algun sostenen que Espanya acceptarà abans que Catalunya s’independitzi, marxi, que no pas que es quedi a l’Estat com a nació amb llengua pròpia i els drets inalienables que això comporta. D’altres afirmen que serà igual d’intolerant en tots dos casos. Són dues opinions que abonen l’independentisme. L’una perquè el veu més factible. L’altra perquè, com diu la dita popular, “tant per tant sabates grosses”. De fet, el pas de l’autonomisme nacionalitari i peixcovista a l’independentisme respon a un “tant per tant sabates grosses”. Si demanant poc, amb seny i infinita paciència, l’autogovern no només no es consolida sinó que es degrada, i si, per revertir la tendència, cal una gran mobilització de catalans emprenyats, tant per tant que demanin ja l’estat propi. Entre altres raons perquè -com a causa- abranda i mobilitza molt més que el mercadeig de les competències. Té una èpica incomparablement superior.

L’independentisme s’inflama quan l’autogovern s’encalla i retrocedeix. Desinflamar-lo passa, doncs, per fer que avanci. Si avança, el “suflé” sempre baixa, però ni tan sols amb una repressió incompatible amb la democràcia, la societat civil catalana ha renunciat a la nació, que té el seu símbol més visible en la llengua. En el seu salt cap a l’estat, el neoindependentisme, que és de base benestant, hi té molt a perdre i té, també, les de perdre davant un espanyolisme irracional, violent i feixistoide que el castiga des de l’Estat profund. Limitant-se d’entrada a enfortir la nació té més opcions de fer forat i no dinamita l’ideal d’“un sol poble”.

El salt cap a l’estat passa per esperar (i afavorir activament) que la democràcia a Espanya i/o a Europa sigui prou forta per alterar substancialment l’statu quo advers. Els canvis polítics fan de molt mal predir. Però hi ha un fet indissimulable: en el mentrestant la nació es va afeblint. L’estratègia era saltar des d’una nació afeblida a un estat, a una terra promesa, que en repararia els desperfectes. El salt no s’ha pogut fer, i hi ha el perill que en el pròxim i incert intent -en termes èpics, “embat”- la nació se’ns estigui desfent entre les mans. De la nació a l’estat sempre s’hi pot transitar per vies democràtiques, perquè quan hi ha nació hi ha un irreprimible desig d’autogovern i la cohesió social per assumir-lo amb èxit. És un procés que va de baix a dalt. De l’estat a la nació, per contra, tot és lleig i impresentable (és el que intenta fer Espanya).

La nació és el pòsit de la història, però com els boscos mil·lenaris cal conrear-la i protegir-la; i més quan els vents de la globalització neoliberal -letals per a la diversitat- bufen tan fort. El “fer país” pujolià va generar bona part del combustible de la inflamació sobiranista que va encendre l’Estat profund. Una part era només flamarada, però les brases, els troncs seculars, també es poden apagar. El diàleg amb Espanya hauria de garantir, d’entrada, que tinguin prou oxigen per no consumir-se. I no hi ha res com la salut de la llengua per detectar si crepiten. Deixar-la morir per “ampliar la base” és el millor servei que es pot prestar a l’espanyolisme.