Els russos hem d’acceptar la veritat: hem fracassat
“Sonya, desperta’t, ha començat la guerra”. Aquestes són les primeres paraules que vaig dir a la meva parella el matí del 24 de febrer, mentre una pluja de míssils russos s’abatia sobre Ucraïna. Mai m’hauria pensat que les arribaria a pronunciar.
A Moscou, ningú no creia que hi pogués haver una guerra, tot i que ara ja ha quedat dolorosament clar que fa anys que el Kremlin la preparava. ¿Que potser els milions de russos que ens oposàvem obertament o en secret al règim de Vladímir Putin vam assistir impassibles i en silenci al que passava? O, encara pitjor, ¿que potser hi vam donar suport?
No. El 2011, quan es va anunciar que Putin tornaria al Kremlin com a president, desenes de milers de persones van sortir al carrer en senyal de protesta. El 2014, quan Rússia es va annexar Crimea i va fomentar la guerra del Donbass, hi va haver grans concentracions contra la guerra. I el 2021 vam tornar a sortir al carrer arreu del país per protestar contra la detenció de la principal figura de l’oposició, Aleksei Navalni, després del seu retorn a Moscou.
Vull creure que hem fet tot el que hem pogut per parar els peus a Putin. Però no és cert. Malgrat protestar, organitzar-nos, pressionar, difondre informació i menar vides honestes a l’ombra d’un règim corrupte, hem d’acceptar la veritat: hem fracassat. Hem fracassat a l’hora d’evitar una catàstrofe i hem fracassat a l’hora de canviar el país a millor. Ara, ens toca assumir aquest fracàs.
Els russos que s’oposen a la guerra han de fer front a una situació espantosa. No és només que no vam poder evitar aquesta guerra il·legal i sense sentit, sinó que ni tan sols hi podem protestar en contra. A Rússia, en virtut d’una llei aprovada el 4 de març, l’expressió d’opinions contra la guerra està penada amb fins a 15 anys de presó. Des del començament de la invasió s’han detingut més de 15.000 persones en accions de protesta contra la guerra. Davant de la perspectiva d’un futur intolerable, milers de persones han fugit del país, i els que s’hi han quedat han perdut gran part de la llibertat que els restava. Arran de la suspensió de les operacions de Mastercard i Visa a Rússia, molts ni tan sols poden pagar un servei de VPN per tenir accés a mitjans de comunicació independents.
És com si, a més del nostre propi estat, la resta del món també ens considerés criminals. Però no en som pas, de criminals. No hem començat aquesta guerra i no hem votat les persones que ho han fet. No hem treballat per a l’estat que està bombardejant ciutats ucraïneses. Una vegada i una altra, hem aixecat la veu contra les polítiques del govern, fins i tot quan ha esdevingut més perillós fer-ho.
No ha estat fàcil. Durant els últims deu anys s’ha promulgat un nombre exorbitant de lleis repressores que han perseguit durament les protestes públiques, delmat la premsa lliure, censurat internet i reprimit la llibertat d’expressió. S’han bloquejat mitjans independents, s’ha qualificat els periodistes d’“agents estrangers” i s’han tancat les organitzacions de defensa dels drets humans. Hi ha hagut milers de víctimes de detencions i pallisses. S’ha empès a l’exili o assassinat les figures crítiques més destacades. S’ha empresonat Navalni, que podria passar-se molts anys a la presó. Hem pagat pel nostre desafiament.
Tot i així, ens pertoca a nosaltres encetar el debat sobre què ens ha portat fins aquí. La invasió d’Ucraïna marca definitivament el final de l’època de postguerra a Rússia. Durant els 77 anys que han transcorregut d’ençà de la Segona Guerra Mundial, s’ha vist Rússia -altres associacions a banda- com el país que va contribuir a salvar la humanitat de la més gran perversió que s’ha conegut mai al món. Rússia era el país heroic que va derrotar el feixisme, malgrat que aquesta victòria imposés 45 anys de comunisme a la meitat del continent europeu. Ara ja no. Ara Rússia és el país que ha desfermat una nova perversió i, a diferència del cas anterior, posseeix armes nuclears.
La responsabilitat principal d’aquesta perversió recau de ple en Vladímir Putin i el seu cercle de confiança. Però també els que ens hem oposat al règim, de manera més modesta o més notable, hem de carregar amb la nostra responsabilitat. Com hem arribat fins aquí? Què hem fet malament? Com podem evitar que torni a passar? Són les preguntes que ens assalten, ens trobem on ens trobem (a Moscou, Tbilisi, Erevan, Riga, Istanbul, Tel Aviv o Nova York) i ens dediquem al que ens dediquem.
La responsabilitat és la clau. Hi havia moltes coses bones al país on em vaig criar, el mateix que va deixar d’existir fa quinze dies. Però, si una cosa ens mancava, era responsabilitat. La russa és una societat molt individualista en què la gent, per citar l’historiador cultural Andrei Zorin, té una mentalitat caracteritzada pel “deixa’m en pau”. Ens agrada aïllar-nos els uns dels altres, de l’estat, del món. Això ens ha permès a molts forjar-nos una vida dinàmica, esperançada i enèrgica sobre un descoratjador teló de fons de detencions i empresonament. En aquest procés, però, ens hem anat aïllant i hem perdut de vista els interessos dels nostres conciutadans.
És el moment de deixar de banda les nostres preocupacions individuals i assumir la nostra responsabilitat compartida per la guerra. Fer-ho és, en primer lloc i fonamentalment, una necessitat moral. Però també podria ser el primer pas cap a una nova nació russa capaç de parlar al món en un llenguatge que no sigui el de la guerra i les amenaces, una nació que els altres aprenguin a no témer. Nosaltres, els marginats, els exiliats i els perseguits, hauríem de dedicar els nostres esforços a la creació d’aquesta Rússia.
Mediazona, una web independent que informa sobre causes penals i el sistema judicial, té una divisa inquietant: “Anirà a pitjor”. Aquesta predicció descoratjadora s’ha demostrat encertada els últims deu anys. En un moment en què Rússia està bombardejant Ucraïna, es fa difícil imaginar un futur que no sigui espantós. Però tenim l’obligació de fer-ho.
Copyright The New York Times
