Els rics valen més

Dos dels fets que han generat més controvèrsia als mitjans aquests dies s'expliquen pel que diu el títol d'aquest article. D'una banda, el desplegament i l'atenció exagerats als milionaris i desgraciats passatgers del batiscaf que s'ha perdut intentant fer turisme vora el derelicte del Titanic, en contrast literalment sagnant amb la desatenció de què van ser víctimes els 37 migrants morts (dos d'ells, infants) dins una zòdiac enfonsada a les Canàries, o els 82 morts i més de 500 desapareguts d'un pesquer naufragat a les costes gregues del Peloponès. De l'altra, l'entrevista de la periodista Mayka Navarro, de La Vanguardia, a aquest futbolista violador (presumpte, presumpte) a la presó, i la seva subsegüent i obscena explotació en programes d'intoxicació i desinformació com el d'Ana Rosa Quintana.

Indigna, revolta, subleva i causa vergonya aliena tant un fet com l'altre. Els tripulants del batiscaf s'han convertit en nàufrags a la recerca de les restes del naufragi més cèlebre de la història, protagonistes involuntaris d'una mort espantosa i retransmesa globalment en directe, finançada per ells mateixos a un quart de milió de dòlars per barba, herois tràgics del turisme d'experiències. Els de les Canàries i els de Pilos, en canvi, passen a formar part de l'anònima pila del greix de cossos morts en l'intent d'arribar a Europa per fugir de la pobresa, la guerra i la ignomínia, per acabar morint ofegats dins la falta de misericòrdia que es reserva únicament als més febles. Als morts del batiscaf que intentava una proesa absurda se'ls pot glorificar, quantificar, posar-los noms i cognoms i ennoblir-los amb una història honorable. Els de la zòdiac i els del pesquer, en canvi, no tenen nom ni fesomia, ni història ni cap element que els faci interessants. Eren allà i van morir, i l'evidència dels seus cadàvers fa més aviat nosa a les autoritats, tant les locals com les superiors. Igual que els morts a la massacre de la tanca de Melilla, 23 migrants assassinats per la gendarmeria marroquina, amb el suport de la Guàrdia Civil espanyola. Finalment, l'entrevista de la tal Navarro al futbolista és un perfecte exemple, en temps de formació de governs d'extrema dreta arreu de l'estat espanyol, de negació de la credibilitat de la víctima i de suport i aplaudiment al violador, que es veu que té dret a canviar tantes vegades com vulgui la seva versió dels fets.

En tots els casos es tracta d'ajupir-se davant del ric o del poderós, de retre-li homenatge i, al mateix temps, de negar al pobre i a la víctima el mínim reconeixement de la seva dignitat com a ésser humà. Aporofòbia se'n diu de l'odi o la tírria als pobres, i masclisme patriarcal, de l'odi a les dones que són víctimes de violacions o maltractaments. Algú dirà que escriure tot això en una columna és woke, o bonista, o simplista, o ridícul. Ho dirà només qui no s'adoni de la seva, aquesta sí, ridícula, grotesca condició d'home o dona definitivament corroït pel cinisme, com els bacteris corroeixen l'esquelet del Titanic, a cinc mil metres de profunditat, dins el fred i la negror.