La revolució d’ocupar un espai hostil
PalmaArrib al gimnàs i vaig directa al fons del vestuari, la part més recollida, menys a la vista. Perquè, si bé totes som dones, no puc evitar sentir-me vulnerable quan deix uns segons el cos al descobert, mentre intercanvii, ràpidament, la roba del carrer per la d’esport. Quan estic davant la taquilla, percep, a un racó, asseguda a la banqueta, una al·lota més jove que jo que plora. Ho fa tranquil·la, sense pressa, com si volgués prendre’s el seu temps per eixugar-se les llàgrimes. Vull saber per què plora. La mir i, tot d’una, un pensament invasiu cerca respondre la incògnita: el seu cos no és normatiu. Encara que no tenc ni idea si això afecta el seu malestar, de seguida, moltes idees i records que em venen al cap reforcen aquesta hipòtesi.
M’agradaria dir-li que jo també he plorat, com ella, al gimnàs. Que no sé quin és el seu motiu, però que a mi em va fer sentir diminuta i ridícula un dels professors quan, al mig d’una classe, va fer befa del meu intent de fer abdominals amb la poca dignitat que em quedava. També voldria explicar-li que –un altre dia– un entrenador personal em va fer una d’aquestes avaluacions físiques que només serveixen per dir-te que no fas prou esport ni menges prou bé. Que em va calcular el meu pes ideal i que, òbviament, no coincidia amb el que apareixia a la bàscula –això sempre és així– i que anàs alerta, perquè tenia una vida “sedentària”. Jo, que pensava que aquesta paraula em seria totalment aliena fins, almenys, els 65 anys. M’agradaria confessar-li que jo també compar la meva silueta al mirall de la classe, quan veig que sobresurt per fora de la figura de qualsevol altra al·lota que tingui davant.
Però no li dic res de tot això i partesc a pilates, on no deix de conversar amb mi mateixa. “Certament, els gimnasos poden ser un lloc hostil, que ens fan sentir constantment observades, escrutades”, em dic mentalment, mentre detect els caps d’alguns homes que ens miren a través del vidre de la sala de pesos. Record que tenc amigues que, per això, van a gimnasos només per a dones. I em deman si la solució és aquesta: exiliar-nos a espais més privats i cedir-los a ells els que són comuns. No és fins que torn al vestuari que trob la resposta. Me la proporciona l’amalgama de cossos de dones que es passegen amunt i avall, tots –en realitat– tan poc normatius que converteixen el fet d’ocupar aquest espai hostil en una petita revolució.
