Retratats

A la seva magnífica conferència Cos, interfície, que va ser el pòrtic del festival La Coma, organitzat per la Fundació Mallorca Literària, la pensadora catalana Ingrid Guardiola reflexionava sobre les maneres amb què els éssers humans ens hem mirat a nosaltres mateixos i als altres al llarg de la història. Com ens observam i ens presentam al món? Ha canviat gaire, la curadoria de la nostra imatge, des de la pràctica més tradicional del retrat en societats com l’egípcia i el classicisme grecollatí fins a la contemporaneïtat més radical, amb l’aparició de les plataformes socials? Què és el que defineix ben bé un retrat?

El rostre, que segons defensa Guardiola al seu darrer llibre, La servitud dels protocols (Arcàdia, 2025), “ha estat una eina d’identificació personal molt eficient perquè és un element poc imitable”, ha estat llegit al llarg de la història com una “porta a l’ànima” de les persones. En una mateixa línia, al capítol que dedica al retrat al seu insuperable Teoría de los cuerpos agujereados (2014), Marta Segarra apunta que la cara ha estat la part del cos que més sovint s’ha relacionat amb la identitat de les persones, tal vegada perquè és una de les topografies humanes que concentra més esfínters o forats profundament connotats: la boca, els ulls, les orelles, els narius… Espais de significació relativament poc imitables, sí, que han generat i encara generen tant rebuig com fascinació. Què passa, però, quan aquest rostre no es veu (segles enrere, per exemple, quan les superfícies reflectants dels miralls no estaven a l’abast de tothom), quan s’oculta o bé s’altera, a través de filtres i modificacions visuals o canvis físics en el cos mateix?

Pocs dies després, el tema em retorna quan visit la Galería de las Colecciones Reales de Madrid, que traça un recorregut per segles d’història de la monarquia a través de l’art, comprat o promogut, pels Àustries i els Borbons. Com un diàleg en diferit, qued esmaperdut davant el retrat de Carles IV d’esquena, de Jean Bauzil, datat de l’any 1818. És una obra de tall realista i amb un tractament cromàtic força convencional, que juga amb la gamma dels grocs i dels daurats, però hi ha un tret que la fa insòlita: és un retrat d’una persona (d’un rei!) que no mostra la cara d’aquesta persona, sinó el clatell. També un punt de les espatlles, el pentinat, la cinta dels cabells… I poca cosa més. I és, sens dubte, un retrat! On queden, idò, els esfínters de Carles IV d’Espanya? On, els seus descosits, els seus forats més distintius? Fins a quin punt el quadre en qüestió retrata el model i fins a quin no és, alhora, un autoretrat del mateix Bauzil? El retrat d’una persona només pot reproduir-ne la cara, o també altres parts del cos, de l’ànima, del seu sistema de valors i de pensament? No ens retraten, els objectes? No ens retrata, el que deim i feim? I més: sense cares, sense imatges, sense cap corporeïtat, no podria ser aquest article (i la manera amb què el llegiu) una altra forma de retrat i d’autoretrat?