OPINIÓ

El retorn del passat?

Matteo Salvini, Donald Trump, Viktor Orban i ara Jair Bolsonaro són noms propis que demostren que la ultradreta no només influeix en la política actual, com va ocórrer, per exemple, a la Gran Bretanya amb el Brexit, sinó que també pot arribar al poder. Em refereixo a països amb procediments democràtics homologables internacionalment. No parlam, per tant, de la Xina o de Rússia, que també sumen a l’hora de valorar cap on va el món. 

No hi ha dubte que tot plegat suposa un canvi substancial de la política mundial des de, com a mínim, la caiguda del mur de Berlín el 1989. La suposada victòria definitiva del liberalisme i, en conseqüència, el final de la història que pronosticà Francis Fukuyama arran d’aquell esdeveniment no s’ha produït. O almanco, no de la manera que va ser formulada.

Veritablement, la nova ultradreta no ha renegat (encara) del liberalisme ni de la democràcia. En principi es tracta de canvis de govern i no de models d’Estat, com sí que va ocórrer en el període d’entreguerres amb l’ascens del feixisme clàssic. Però hi ha paral·lelismes amb aquella època perillosament sospitosos. El primer d’ells és l’ultranacionalisme d’Estat que prediquen i que practiquen (matisació important amb referència a la dreta tradicional) aquests líders o els seus partits. En termes econòmics això significa el retorn del proteccionisme o, el que és el mateix, l’abominació del lliurecanvisme que semblava invencible des de la desfeta del comunisme. Recordem que entre les 10 prescripcions del consens de Washington figurava en lloc destacant la liberalització del comerç internacional, a més de la de tipus financer. Sembla que ha passat una eternitat des que l’OMC, seguint la línia iniciada pels GATT el 1947, l’havia imposada com a recepta ineludible per al desenvolupament, despertant les ires dels antiglobalització d’esquerres. Per altra part, en termes humans, l’onada nacionalista ha suposat la proscripció de les polítiques migratòries oficialitzades des dels anys noranta, que tot i que no eren de portes obertes, sí que permetien uns fluxos controlats sud-nord.         

Evidentment, la nova situació és un cop duríssim a la UE, encara en estat de xoc després del Brexit i amb una deriva ultrapatriota en el si dels estats membres, com han posat de manifest les darreres eleccions regionals alemanyes, per no parlar d’indrets més propers. D’aquí que no només trontollin els pressuposts lliurecanvistes de la Unió, sinó també les seves polítiques immigratòries. Al mateix temps que evidencia una alarmant falta d’entesa amb els EUA, precisament quan més falta feia per fer front als reptes de la globalització o del nou expansionisme rus. Una situació que també ens recorda els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, quan els republicans americans feren miques la política oberturista del president Wilson.

El paral·lelisme amb el passat no acaba aquí. Als anys vint el descrèdit liberal es consolidà després de la gran depressió econòmica. Efectivament, el crac del 29 reactivà el nacionalisme en totes les seves vessants i suposà la darrera empenta perquè els nazis assolissin el poder a Alemanya. Salvant les distàncies, que són moltes, la gran recessió del 2007/8 ha donat cos a aquells vells fantasmes que, tot sigui dit, havien començat a retornar Europa als anys vuitanta arran d’una altra profunda crisi econòmica, la qual cosa ens indica que les sortides en fals de les fallides del capitalisme no es poden superar amb reformes cosmètiques, atesa la gran quantitat de perdedors que provoquen.

Un darrer factor d’aquesta equació comparativa afecta el centreesquerra reformista. En altres paraules, els partits socialistes sorgits després de l’escissió de l’esquerra i la creació dels partits comunistes des del 1917. Qualificats llavors com a socialfeixistes pels seus antics companys i avui en dia denunciats com a neoliberals, en no poques ocasions es considera el fracàs de les seves polítiques com el factor clau per explicar l’ascens de la ultradreta. Però són realment els culpables o les víctimes de la polarització política? Una qüestió per a res banal, que segurament serà clau en els propers anys.

Així mateix, en tot plegat només hi ha una veritat incontestable: el passat mai es repeteix.  

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF