La resurrecció digital
No estem fets per morir, sinó per néixer, sosté Hannah Arendt. Però, de fet, comencem a morir en el mateix instant que naixem. Encara que costi d’acceptar, la nostra vida acabarà inevitablement als braços de la mort. Davant aquest destí amenaçador, la humanitat s’ha espavilat per crear relats que apaivaguin la por a la finitud. Històricament, les diferents tradicions espirituals i religioses han elaborat narratives d’esperança, expressades en promeses de vida més enllà de la mort, com la resurrecció cristiana, pròpia del món occidental, o la reencarnació, arrelada en les tradicions orientals. La Setmana Santa culmina amb el Diumenge de Resurrecció, una festa que encarna l’esperança del renéixer, del no morir.
En una societat on els grans relats religiosos han perdut centralitat, la fe no s’esvaeix, sinó que es desplaça. Ara és la tecnologia, convertida en nou oracle de promeses, qui assumeix la funció de donar resposta a les aspiracions humanes clàssiques. En l’actual era digital, el desig d’immortalitat, l’anhel de persistir més enllà de la mort, es reformula en clau tecnològica, gràcies al desenvolupament vertiginós de la intel·ligència artificial. És en aquest context que emergeix el fenomen, tan comprensible com inquietant, de la resurrecció digital. Allò que fins fa poc semblava ciència-ficció, com ara continuar parlant amb algú que ja ha mort, comença a formar part de la realitat més tangible. La IA permet crear xatbots, avatars o hologrames capaços d’imitar la veu, la imatge i fins i tot certs trets del comportament de les persones difuntes. A partir de dades com ara xats, fotografies, enregistraments de veu, vídeos o publicacions a les xarxes, s'elaboren rèpliques humanes digitals sorprenentment versemblants.
Aquest nou escenari ja no és només una possibilitat, sinó una pràctica que es va estenent, amb una maquinària econòmica al darrere que busca normalitzar-la i convertir-la en negoci. Ja s’han vist funerals en què el difunt participa mitjançant un avatar interactiu, i hi ha milers de persones que paguen a les tecnològiques per mantenir converses amb un clon digital d’un ésser estimat que ja no hi és. També s’han utilitzat hologrames per fer reviure artistes desapareguts dalt dels escenaris, desdibuixant els límits entre vida i mort. Tot aquest catàleg construït amb algoritmes s’agrupa sota l’etiqueta de resurrecció digital, una expressió suggerent, que sona bé, però que encaixa malament amb el context d’on es manlleva el seu significat. Pròpiament, la resurrecció, en sentit religiós, implica una restauració integral de l’ésser humà en un altre món transcendent, i no pas un retorn parcial, programat i fictici en aquest. El que ofereix avui la tecnologia és, com a màxim, una forma d’immortalitat digital, pensada per a aquells a qui se’ls fa difícil suportar l’absència imposada per la mort, però no fa reviure a qui ha perdut la vida.
El boom de la IA generativa suposa al mateix temps una promesa i un problema. En el cas de la resurrecció digital, sembla que provoca més conflictes dels que pretén resoldre. Fer reviure virtualment els morts pot interferir en el procés natural del dol. En el fons aquesta nova tecnologia és enganyosa, perquè en l’intent d’acostar-nos als qui ja no hi són, ens recorda amb més intensitat la seva absència. A més, en situacions de fragilitat emocional, és fàcil confondre la representació digital amb la persona real. Un avatar o un holograma no són la persona que hem estimat, sinó una veu i una imatge recreades artificialment. Per molt refinats que siguin els sistemes, cap algoritme pot replicar la consciència, la intimitat ni l’essència única d’una vida. Aquesta simulació generada per algoritmes pot arribar a fer dir al difunt allò que mai no hauria pensat o no hauria volgut pronunciar. Per això, recrear digitalment algú sense el seu consentiment és una vulneració de la seva intimitat, un dret que cal protegir mentre vivim, però també quan morim.
El dolor és un territori fèrtil per fer-hi negoci. I la indústria de la resurrecció digital ho sap. Aprofitant l’aflicció, ofereix recreacions digitals com a consol, però el que ven és una il·lusió, això sí, sofisticada, cara i potencialment absorbent. Cada minut dedicat a aquestes rèpliques postisses és temps arrabassat als vius, als qui tenim a prop i que esperen poder viure experiències que els donin vida. Ciceró ja va escriure que és la memòria dels vius el que fa perdurar la vida dels morts. En una qüestió tan delicada com aquesta, val més escoltar la saviesa del pensador romà que no pas refiar-se dels xips de la IA.
